La taverna

En una de les meves darreres opinions feia l'elogi del porró com a instrument sòlid d'afermament nacional: no hi ha por que es trenqui i manté la seva contundència corpòria. Avui –em sap greu pels llepafils– em veig obligat a fer l'elogi de la taverna, aquell indret on anava el meu avi quan era jove per assabentar-se del que realment passava al poble i als alentorns, que comprenien, aleshores, fins i tot les Amèriques. Recordo molt bé com els pagesos dels anys de la immediata postguerra franquista tenien sempre un familiar, el més cansat i menys apte per al treball, que cada dia anava a la taverna a passar-hi hores perquè així la família s'assabentava del que succeïa realment a l'alcaldia, a ciutat, al món, el preu de la llet o el del blat, i de tot el que fos necessari. La seva fatiga innata no li impedia córrer cap a casa, quan s'esqueia, per informar-los perquè estiguessin a l'aguait i poguessin actuar en conseqüència. La taverna era el centre d'informació real del país i del que ens podia caure a sobre sobtadament.

Avui aquella taverna s'ha substituït per les tertúlies radiofòniques i televisives. Però, compte!, no totes, perquè n'hi ha unes quantes que són els portaveus del poder establert sota l'aparença de la llibertat de paraula i de pensament.

No així en altres emissores i televisions en què hi ha uns quants despenjats que per mantenir la publicitat que se'ls exigeix, diuen tot el que saben de real i de fictici perquè la gent els escolti. Aquell xafardeig esdevé la disbauxada realitat del país.