novel·la
òscar montferrer
A cocció lenta
Simon Wroe debuta en el món de la novel·la amb aquesta El xef que s'alimenta de manera directa de la seva condició de periodista amb nocions de cuina.
La trajectòria recorreguda en aquest àmbit sembla que ha constituït un coixí satisfactori en aquesta empresa en proporcionar-li els coneixements per al disseny del paisatge en què desenvolupa la història de Monocle, el sobrenom d'un aspirant a escriptor que troba la primera feina en un restaurant. El món en què s'insereix el protagonista es presenta com a tancat i raonablement hermètic: en l'arrencada de la novel·la, poc del que té lloc fora de les portes de la cuina arriba a l'àrea d'influència de les olles, les paelles i els fogons. La fauna que pobla l'hàbitat interactua en horari laboral sota la pressió d'un xef monstruós i permet la narració que justifica, amb pinzellades d'humor, el creixement de la figura principal. L'arrencada d'El xef té una empenta explicativa que es manté incòlume mentre el joc té lloc a la cuina i que ofereix moments interessants en què es pot percebre la intenció que hi ha darrere de l'anècdota.
En el moment en què l'autor decideix expandir la caracterització del protagonista, però, la novel·la perd originalitat i frescor i transita per camins raonablement previsibles en què els tons previs s'esvaeixen. La cocció lenta demana foc baix i és aquesta la intensitat a què Wroe redueix la redacció.
El trànsit que és incapaç de mantenir la tensió no espatlla la novel·la, que fa de bon llegir, però genera una sensació de frustració en no satisfer les expectatives generades per una proposta inicial que sembla apuntar cap a la narrativa alegrement salvatge i que es clou amb un recurs benintencionat als convencionalismes amb què s'acostuma a recomanar l'optimisme vital sense caure en les pallassades dels llibres d'autoajuda.