poesia
Carles Rebassa
El visible, Jordi Guardans i el transparent
Al pròleg de La presència del transparent, Jordi Llovet cita Boileau amb la intenció de presentar un poeta que ha aconseguit ser una presència i tenir un estil propi: “L'estil és l'home.” No podríem estar-hi més d'acord: Jordi Guardans ha fenyut un estil seu, i hi ha estat fidel des del principi fins avui. L'home J.G. es fa visible en aquest volum contundent, que aplega els set llibres editats durant els darrers vint anys –més un d'inèdit, El missatger– i que no és pas una obra completa sinó una obra en construcció. Però un poeta no és tan sols l'estil. Fent la (re)lectura de J.G. ens ha vingut al cap una sageta de Lautréamont, que H. Miller cita a El temps dels assassins: “La poesia ha d'ésser feta per tots.” L'home ha d'esborrar la individualitat insignificant per esdevenir el jo autèntic. Aquest jo fals, insignificant i, tanmateix, visible, J.G. l'anomena indistintament “serps”, “gàbies”, “malaltia”, “platja negra”, “albes fredes”, “nit del silenci”.
Miller, parlant del noi que va davallar a l'infern i en va emergir amb la resposta del silenci, clama el temps en què el poeta tenia la més alta comesa, i brama contra l'evidència que, avui, “el poeta mateix ha deixat de creure en la seva divina missió. Fa un segle o més que canta fora de to; si més no, hem perdut la capacitat de sintonitzar-lo.” Tota l'obra poètica de J.G. és un camí cap a la sintonització amb el món, i un prec de ser sintonitzat: “M'amago. Escric un vers / i em costarà fer-me entendre, / però el fet d'escriure ja és / un gran homenatge / a la bombeta que m'il·lumina / en la nit del silenci.”
La presència del transparent és el camí de l'ara fins a l'etern, dues visions de la mateixa idea del temps, que no té record però sí memòria. “I és que els teus ulls de pena fosca / només mirant-me m'anunciaven / el meu passat d'estrelles rares.” J.G. ens fa parlar d'un món de nens que es protegeixen dels adults, d'àvies que esdevenen una presència que comunica la memòria amb la innocència, de mariners que travessen les estrelles, del noi enamorat de la llum i embarassat que du al ventre el fruit de l'edat d'or, de gitanos i de pobles nòmades, de llums que tan sols es troben en punts concrets de la Terra i en la presència visible de quan el transparent es fa visible: “Malalties que els metges no saben / d'una febre de llum i tendresa.”
Els nens morts, els testimonis de la llum, els marginats i els espectadors de galliner. El suburbi del món que espera, com en una nit de Nadal s'espera l'estel que il·lumina, la presència del transparent: la veritat que ve d'un altre món, la veritat que ha de fer destruir el món, insignificant, “Menyspreu del pare, / d'home petit”, per edificar el món autèntic, “menyspreu de mare, fill diferent”.
Tenir a les mans en un volum tota l'obra escrita d'un poeta viu és un plaer immens. Aquesta (re)edició de la poesia de J.G. és més que un aplec de llibres: és el (re)naixement d'un poeta que ha viscut, coratjut i obviant el vell circ cultural, per a l'escomesa que té assenyalada: desvetllar la mirada, convidar la bellesa, retrobar-se en l'etern.
És un poeta místic? No. És un poeta o és un músic? No. És un poeta boig? Tots ho són, per això saben resar, i parlar dins el brogit, i callar dins el silenci. “Als set anys / se'm va escapar / el barquet que tenia; / em vaig ficar a l'estany / a cercar-lo, / amarat fins al coll, / amb aquella alegria / de l'aigua que ens estima. / Tothom em cridava, / però el barquet i jo quiets, / jugant amb Abba.”