Les impostures dels relats exemplars

Un dels millors capítols d'El impostor, de Javier Cercas, recull una conversa imaginada entre l'autor i el falsari Enric Marco. L'escriptor no ha deixat de recordar-nos que les falsificacions de Marco com a membre de l'Amical Mauthausen van triomfar en el temps de la moda de la memòria històrica. Llavors, Cercas admet que mentre Marco triomfava ell també ho feia amb Soldados de Salamina.

En la novel·la, el personatge de Miralles va ser el paradigma d'una memòria exemplar. Era l'home que havia lluitat al llarg de dues guerres per la causa justa de la democràcia i que havia acabat els seus dies oblidat. El seu relat ens recordava que havíem condemnat a l'oblit aquells soldats anònims que van jugar-se la vida per la llibertat. Miralles, però, era un personatge de ficció i el seu relat podia arribar a tenir el mateix component retòric que els relats exemplars que explicava Marco. Cercas reconeix que ell també ha estat Enric Marco.

El tema de com la ficció crea relats exemplars que apel·len directament als sentiments i ajuden a configurar memòries i sistemes de conducta converteix El impostor en una doble reflexió sobre la construcció de la història i la retòrica de la literatura. Mentre en la llengua anglesa Story i history són dos conceptes separats, en moltes llengües llatines es defineixen sobre una mateixa paraula. Un fet que resulta més que revelador.

En un altre moment d'El impostor, Cercas fa referència a l'escriptor Emmanuel Carrère com a autor del llibre L'adversaire, en què va seguir les passes de Jean Claude Roman, un impostor que va acabar matant la seva esposa i els seus fills de 5 i 7 anys. El llibre, escrit a partir de documents reals, neix de la trobada amb l'assassí condemnat a cadena perpètua. Carrère també va anar a la recerca de la impostura, però va baixar fins a l'infern per situar-se en front del mal i intentar entendre els seus mecanismes. La ficció li va servir de teràpia.

L'estiu passat va aparèixer a les llibreries franceses el darrer llibre de Carrère, Le Royaume. Aparentment es tracta d'un llibre molt allunyat a L'adversaire. El punt de partida és el moment en què Carrère va convertir-se en un cristià practicant, ja que la religió li va permetre sortir d'una crisi profunda. Vint anys després i des d'una posició agnòstica, es pregunta perquè ha triomfat una religió que ens parla d'un Déu que va ressuscitar tres dies després de ser executat a la creu. El seu treball duu a terme una acurada recerca al voltant de les figures de Sant Pau i Sant Lluc, l'evangelista. Vol entendre com va estendre's la religió cristiana enmig de l'Imperi Romà, però també com va crear la seva ficció literària i quines estratègies va fer servir per fer creure la seva veritat.

Allò que interessa a Carrère és el tema de com la ficció pot crear grans veritats. L'escriptor analitza com Lluc va crear el seu Evangeli, busca quines fonts va utilitzar, es pregunta quins elements eren fruit de la retòrica literària i quins formaven part de la veritat, de quina manera es produeix la crisi amb els principis bàsics del judaisme. El resultat no és una novel·la històrica, malgrat la seva erudició, sinó un relat fascinant proper a l'assaig en què el tema central no és altra de com els grans relats ens transformen des de la impostura de la ficció. Le Royaume, de Carrère, ha estat la novel·la més debatuda d'aquesta tardor en l'escena literària francesa. Ha apassionat tant els creients i com el agnòstics que ens considerem fills d'allò que Pasolini va definir com “aquell arcaic i vell Catolicisme que ha marcat les nostres vides”.