CRÍTICA
Imma Merino
La brillantor cobrint el tòpic
Havent deixat de jugar amb els puzles narratius omniscients, arran de la seva ruptura amb el guionista Guillermo Arriaga, i després de naufragar en les clavegueres barcelonines amb Biutiful, Alejandro González Iñarritu ha canviat de rumb apostant per una comèdia intel·lectual, fantàstica i teatral amb la col·laboració fonamental de Michael Keaton, l'intèrpret de Batman en les dues pel·lícules dirigides per Tim Burton sobre el superheroi. El cas és que, amb Birdman, Keaton juga a l'autoficció mitjançant un actor imaginari, Riggan Thompson, que va encarnar un superheroi justicier volador, però que, intentant conjurar una crisi personal i també professional, vol vindicar-se dirigint i interpretant un muntatge teatral a Broadway. Haurà de lluitar contra ell mateix i contra la seva imatge, contra actors egocèntrics, contra els supòsits del públic, contra les reticències de la crítica i contra els atzars teatrals.
El cas és que el director mexicà torna a demostrar la seva capacitat per enlluernar amb una pel·lícula formalment brillant que crea la il·lusió d'una continuïtat seqüencial. Com si la càmera d'Emmanuel Lubezki enllacés, doncs, un pla-seqüencia darrere l'altre passant dels camerinos a l'escenari, Birdman segueix un grup d'actors (i altra gent relacionada amb ells de manera professional o personal) al final de la gestació d'un muntatge que dramatitza part dels contes reunits a De què parlem quan parlem de l'amor?, de Raymond Carver, escriptor de la desolació, del fracàs de les relacions de parella, de personatges condemnats a ser uns perdedors i a l'autodestrucció. És un perdedor Riggan Thompson? O el mateix Keaton? No exactament. Però el personatge (i no sé si el seu intèrpret) sembla haver-se perdut (s'intueix una deriva incerta com a actor, una mala traça en les seves relacions afectives) i per això sembla buscar una certa redempció, una aspiració recurrent en el món de González Iñarritu, però que sembla aliena a la invocada narrativa de Carver.
El també director de Babel crea un joc de complicitats (o fa picades d'ullet) a partir de l'evident relació entre Michael Keaton i el seu personatge. També juga amb la fama d'Edward Norton de ser capaç de robar les escenes als protagonistes de les pel·lícules. I fins i tot amb el fet que, com a Mulholland Drive, Naomi Watts encarna una aspirant a triomfar com a actriu, si bé amb més anys que en el film de David Lynch.
El cas és que aporta un film certament seductor que juga amb desimboltura amb elements fantàstics i en les fronteres ambigües de la vida i la seva representació, però hi ha un moment en què pot tenir-se la sensació que la brillantor amaga un encadenat de tòpics o de llocs comuns que aleshores poden fer-se evidents: l'actor encadenat a una imatge de la qual se'n vol deslliurar per revelar un talent ignorat; la volubilitat de la fama; els paranys de la indústria de l'espectacle; l'home que, en la plenitud de la fama o potser en l'inici de la decadència, va descuidar la família fins que la dona va abandonar-lo i els fills, als quals vol recuperar, van abocar-se a l'autodestrucció; les histèries, les manies dels actors i també la seva promiscuïtat; el crític (en aquest cas, una dona) malhumorat, ple d'arrogància i de prejudicis. I encara més. Per això, en contra del que finalment vol transmetre sobre la seva arriscada autenticitat, Birdman s'imposa com un artifici calculadament brillant.