Dones enamorades al Brasil

L'escriptora americana Elisabeth Bishop va rebre una beca de 2.500 euros pel seu treball poètic i va decidir marxar a l'Amèrica Llatina. El viatge havia de ser curt, però quan va arribar al Brasil no va moure's del país al llarg de 15 anys, període durant el qual va guanyar fins i tot el premi Pulitzer. La raó de la seva perllongada estada al Brasil va ser l'amor amb l'arquitecta Lota Macero Soares, que estava vinculada amb la jerarquia política del Brasil. Bruno Barreto, un desigual i prolífic cineasta brasiler amb tendència a treballar en produccions de prestigi, que va triomfar internacionalment amb Gabriela (1982), ha decidit adaptar la història de la relació entre aquestes dues dones en una pel·lícula rodada en anglès i construïda a partir d'una posada en escena acadèmica i poc inspirada.

Els dos personatges principals de la pel·lícula tenen un clar interès. La seva relació amorosa és intensa i plena d'alts i baixos, sobretot quan el tema de l'adopció les porta a una forta tensió. El rerefons polític del país pot tenir un pes com a contrapunt del relat que s'explica. Tot plegat, però, queda diluït per una posada en escena terriblement convencional agreujada per un treball de disseny de producció que no sap treure profit de l'ambientació. El Brasil que mostra la pel·lícula és un petit paradís al marge de la realitat, com un oasi intel·lectual en què viuen les dues dones protagonistes, però Bruno Barreto no acaba de saber com poder arribar a donar més vida a les peces que posa en joc. El contrast interpretatiu entre l'actriu brasilera Glória Pires i l'americana Miranda Otto funciona esporàdicament i proporciona els millors moments d'aquesta irregular pel·lícula.