CRÍTICA
jordi bordes
Reclam provocador de nit, èxtasi de dia
L a companyia Gataro ha celebrat els 40 anys de Dagoll Daom reposant un dels musicals que tothom exalça però que pocs han vist. En ple 1992, Dagoll Dagom va voler construir una peça ben barcelonina, coincidint amb els Jocs Olímpics. Comptaven, de pares de la criatura, amb Albert Guinovart i Manuel Vázquez Montalbán per traslladar una mena de Cabaret (un musical de culte) al Paral·lel dels anys d'or, en què era punt de trobada de burgesia i també del món obrer. Gataro, molt amic de l'expressionisme, amb un teatre que marca molt la gesticulació amb instants d'un excés divertit, ben servit per no afartar, ha fet una versió molt respectuosa que cal celebrar. Si Rosa és vermella de nit i blanca de dia, aquest musical és reclam provocador de nit i èxtasi de dia: Insinuant durant la funció i plaent a la memòria i la sensibilitat el matí després, una petita joia que es dubta entre voler ensenyar massa o conservar-la de record, ben tancada.
La desproporció la serveix bàsicament un empàtic Frank Capdet com a narrador i alhora Thonet, amo del local Flor de Nit. La coreografia de Bealia Guerra distingeix dues marques diferents: el moviment arrodonit, exuberant de Mimí (una valentíssima i divertida Gracia Fernández), sempre provocativa i mai gelosa dels èxits amorosos de la seva debutant veïna o del mateix Thonet; i les accions molt més anguloses, matisades, de la resta del repartiment del club. Converteix aquell local de vicis en un refugi de perdedors, porucs, calculant les conseqüències de cada acció.
El llibret és intel·ligent quan situa la protagonista com una corista amb ànsia de debutar i que, d'aquesta manera, salva la seva contínua ingenuïtat fins al fet d'acceptar fer d'amant creient-se que també és amor. Així, Beth Rodergas llueix una veu i sensibilitat ben acotada que s'hauria pogut perdre si també feia les funcions de gran vedet. Rodergas torna a l'escena i demostra que, ben acompanyada a la direcció, és una eina útil i una garantia davant la partitura. Cal destacar el treball sublim de Joan Vázquez que construeix un entonadíssim Paquitu, el transvestit que dóna accès a Rosa al Flor de nit, i que la cuida.
La trama d'aquest triangle d'amor amb una quarta víctima (Coloma, la xicota oficial de l'intel·lectual Reynals) no esclata fins ben entrada la segona part. Potser això fa que l'arrencada sigui més aviat lenta entossudida en voler mostrar el món antagònic del Paral·lel (on els obrers en vaga i els seus directius podien coincidir en la mateixa platea, sense gaires incomoditats però sempre mantenint les distàncies). Una obra plantejada en clau d'essència com ja es va fer als Germans de sang del Raval de l'any passat. Aquí potser la trama no flueix tan fàcilment però les interpretacions ho compensen de sobra. De nou, molt bon treball.