LITERATURA
EVA VÀZQUEZ
Quan jo era un altre
El bioquímic banyolí Miquel Duran fascina amb ‘Més o menys jo', la seva primera novel·la, que dinamita els fonaments de la quotidianitat amb una rara imaginació
Va néixer a Pujarnol, un veïnat a només quatre quilòmetres de Banyoles enclotat al mig del bosc, en un mas conegut com can Sutirà que pertany a una finca documentada des del segle XIII. És un lloc magnífic, encerclat per un silenci esbalaïdor i una olor reconfortant d'escorça molla i molsa. Fa poc, van decidir pintar de blanc el sostre del menjador de la planta de dalt, i no sap per què el nou color ha atret una invasió de mosques. “És realment fastigós”, diu dirigint una mirada d'autèntic menyspreu a terra, on n'hi ha pel cap baix mig centenar de mortes, fulminades per algun eficient insecticida. És de les poques vegades que Miquel Duran Frigola (Pujarnol, 1985) sembla sortit del seu llibre, Més o menys jo, on el narrador assegura que mai no s'escapa d'una fantasia “fins que no hi surt un animal invertebrat” i on també passen coses molt estranyes dins una quotidianitat espantosa, com ara que la pluja sigui circular i faci caure sempre les mateixes fulles dels arbres, que una noia tingui la personalitat a fora i l'aparença a dins, que la mare hagi estat vista travessant una paret, o que el cunyat paleta, quan riu, estossegui calç i et deixi els cabells molt aspres.
Més o menys jo va ser finalista del premi Joaquim Ruyra de narrativa juvenil i l'ha publicat una editorial especialitzada en el ram com La Galera, encara que adscrita a una col·lecció d'aquelles que en diuen crossover, per no estampar-hi el segell de “no sabem on ficar-la”. Per fora, doncs, semblaria una novel·la per a adolescents, amb un aspecte equívoc de manual d'autoajuda. Per dins, en canvi, és una extravagància fenomenal: la conversió d'un petit drama familiar quasi anodí en un artefacte meravellós, d'una rara poesia, equilibrada i gens implorant, que tot i firmar un nouvingut ha acabat fent-se un lloc en la llista dels cinc llibres més venuts abans d'acabar l'any. “Deu haver-hi molt poca gent que llegeixi, perquè jo no tinc tants amics”, comenta aparentment sense ironia quan s'assabenta de l'excel·lent resposta del seu debut literari. Alguns hi han vist traces de realisme màgic; d'altres, un pòsit enigmàtic que l'emparentaria tant amb Kafka com amb El petit príncep, uns quants més assenyalen els deutes contrets amb la cosa al·lucinant d'un determinat surrealisme, entre Salvador Dalí i el polonès Bruno Schulz. Als agraïments, Miquel Duran revela afinitats amb García Márquez i Juan José Millás, sobretot, i també amb António Lobo Antunes, Douglas Adams, Miguel Noguera, Georges Perec, i encara hi afegiria Quim Monzó, Raymond Carver o Philip Roth; “de clàssics, pocs, la veritat”. Pel que fa a les influències que li ha atribuït la crítica, en pren nota, amb una modèstia gens impostada: “No em considero pas gaire bon lector, almenys segons amb qui em compari, però determinats llibres em fascinen i em fan venir moltes ganes d'escriure”. Qualsevol diria que ens trobem davant un d'aquells grafòmans secrets que menen una doble vida, però la veritat és que Miquel Duran, abans d'ara, no havia escrit més que alguna carta d'amor i unes quantes notes de viatge per al seu bloc, per simple afició, encara que molt relativa, perquè assegura que pateix horrors quan s'hi posa.
Escriure per repartir tensions
Llicenciat en química i a punt d'enllestir el doctorat en biomedicina, confessa que va endinsar-se en la literatura per fer front a un mal pitjor: “Quan vaig començar el doctorat, em va fer por capficar-m'hi massa, perquè sóc molt obsessiu en tot allò que faig, i el llibre em va servir per repartir tensions”. Durant tres anys, doncs, va alternar la feina a l'Institut de Recerca Biomèdica de Barcelona, on estudia els efectes secundaris dels fàrmacs segons càlculs moleculars, amb uns cursos d'escriptura a l'Ateneu Barcelonès. “Jo tenia frases, com sempre escrites a mà, per poder-hi fer al costat dibuixets, i muntar la història em feia molta mandra. Al final, però, vaig aconseguir entregar un guió d'a penes una pàgina, però tinc la sensació que la narració no és fluïda, que s'hi nota l'esforç.” En realitat, un dels grans mèrits del seu llibre és que no s'hi endevina cap rastre de dificultat, per més que a l'autor li hagi exigit un patiment que porta imprès en cada gest: “Quan escric, em sento incòmode a qualsevol lloc, no paro de canviar d'habitació, em vaig a dutxar quatre o cinc vegades, de nervis, o de no suportar-me. Em vaig arribar a tancar en un hostal de Montgrony, i va ser molt estressant. No sé com s'ho fan els escriptors de veritat. És clar que m'agradaria ser brillant, però no és el cas. He de reescriure molt. Cada capítol l'he revisat potser vint vegades. Molts me'ls sé de memòria, els podria recitar com el vers de Nadal”.
Bona part d'aquesta exigència (“hi ha una altra manera de fer les coses?”) l'ha dirigida a neutralitzar la bellesa de les seves pròpies imatges, coses com ara que “a la cuina de casa, amb els ganivets endreçats punta avall, s'hi conté molt bé la covardia”, o que “la petjada d'un peu no dura més d'un minut a la gespa”, o que “hi ha un principi de la natura que penalitza les superfícies”, o que l'amic Pol, capaç d'encertar un comentari a cent metres de distància, està molt preocupat per “com es conjugarien els verbs després d'un viatge en el temps”: “Em molestaria molt que la gent es pensés que he pretès mostrar-me a mi mateix o alliçonar sobre res. Ja sé que queda millor dir que és una història que m'ha sortit de dins, que ‘m'he escrit al damunt', com diria Jaume Cabré, però la veritat és que me n'he allunyat tant com he pogut. El narrador és un personatge que no té cap voluntat d'explicar res; el lector de fet s'adona abans que ell que hi ha una història al darrere. Per això mateix la veu no podia tenir tampoc cap voluntat poètica o lírica. El que és bonic són les coses que li passen, no les frases que fa servir per explicar-les. Així que havia d'aconseguir que les metàfores passessin a fora i no dins del seu cap. La imatge de la noia invertida és una estratègia contra la idealització de l'amor. Passa el mateix amb el pare: com representar un home que hi és i no hi és? Ja està: el deixo a mitges, li tallo una cama.” L'ambientació a Pujarnol i als entorns de Banyoles, el paisatge que coneix millor, respon també a una tàctica funcional: “Jo no sóc gens localista, ni m'agraden les tradicions. Però tinc por al ridícul i sóc incapaç d'inventar-me un món i fer que sigui coherent”. No descarta afrontar-se a un segon llibre, però el seu projecte més immediat, tan bon punt acabi el doctorat al maig, és anar-se'n a treballar a l'Àfrica: “No crec que pari gaire quiet en els pròxims deu anys”.
