Un Lear monumental

L'actriu Núria Espert no s'havia plantejat mai interpretar el rei Lear. Bàsicament, perquè poques vegades una actriu assumeix un personatge masculí. Després de tres lectures del text, però, va respondre afirmativament a la sorprenent proposta de Lluís Pasqual, amb “naturalitat”. Aquest dijous s'estrena un muntatge amb 25 actors a escena al Lliure de Montjuïc, dirigit per Pasqual. El director ha entès que aquesta obra és un viatge pel dolor i que mostra una àmplia paleta de colors de la humanitat. Es podrà veure fins al 22 de febrer. És improrrogable i poc probable que faci gira enlloc. En tot cas, si aconseguís la resposta del públic que esperen, es podria plantejar reposar-la la temporada 2015/16, com enguany s'ha tornat a programar Un enemic del poble i Els dies feliços.

Aquest drama de Shakespeare es considera una obra cabdal i, per això, hi ha crítics com ara Harold Bloom que recomanen no portar-la mai a escena, perquè sempre frustrarà les expectatives de la lectura. D'altres, celebra Pasqual, defensen el contrari: aquesta peça de Shakespeare necessita la representació per captar la temperatura del drama. Pasqual advoca per un dolor allunyat del romanticisme del segle XIX, “de la llàgrima”. Musicalment, considera que es correspon més amb la matemàtica i la intel·ligència compositiva de Bach que amb l'emoció desfermada de les partitures de Beethoven. El que es constata a El rei Lear és que l'amor és un element insuficient per a la convivència de la humanitat. Pasqual, que admet que afrontar aquesta peça suposa haver de renunciar a algunes parts del que el vers de Shakespeare conté implícit, no hi fa cap mirada específica: deixa que respiri la història èpica, que remet a una mena d'“Apocalipsi sense religió”. En tot cas, la seva feina ha estat que la travessa de dolor “faci com menys mal millor”. Shakespeare no es pronuncia sobre res en les seves obres: “No jutja mai un personatge, ni el més subjecte.” És per això que a l'entorn del dramaturg hi ha tant de misteri. El rei Lear és un bon exemple d'aquest plantejament, tot i el final tràgic.

Pasqual ha anat laminant alguns versos de cada escena i ha evitat les repeticions. Té una durada de dues hores i mitja amb una pausa de 15 minuts, aproximadament.

El rei Lear, situada en el 800 aC, imagina com un rei que ha estat afable amb els seus súbdits decideix repartir el seu regne entre les tres filles a partir de l'amor que li professin, però descobrirà l'ambició i embogirà. Només la compassió d'alguns permetrà mitigar la desesperació.

Núria Espert, doncs, serà Lear. Pasqual té clar per què: el millor actor que podia fer-ho ha resultat que és una actriu. De fet, és un raonament similar al que Sergi Belbel va fer per oferir el paper de La bête a Anna Lizaran (TNC, 2012), tot i que finalment una infecció que va acabar sent mortal la va apartar de l'estrena. Rosa Maria Sardà, una altra companya habitual de Pasqual i Espert, assenyala que si durant anys els papers de dones els feien homes i ningú s'estranyava, ara tampoc s'hauria d'exclamar ningú.

Espert celebra actuar novament en català després d'anys en què ha anat repetint visites a casa, però amb muntatges en castellà que li han anat bé com ara La violación de Lucrecia (Lliure, 2012) i La casa de Bernarda Alba (TNC, 2009). Amb la traducció de Joan Sellent, pot recuperar unes paraules a escena que, més enllà de ser col·loquials o refinades, són en “la llengua en què les paraules donen de si tot el que tenen a dins”.

Un repartiment de luxe

Espert coincideix amb Pasqual que era imprescindible un repartiment contrastat. Entre l'elenc d'actors, a més d'Espert, destaquen Aleix Albareda, Marcel Borràs, Jordi Bosch, Jordi Collet, Laura Conejero, Míriam Iscla, Jordi Llovet, Teresa Lozano, Ramon Madaula, Julio Manrique, Òscar Rabadan, Andrea Ros i David Selvas, juntament amb deu actors que es desdoblen en cavallers, soldats i assistents. I Juan de la Rubia, que acompanya a l'orgue. Després del període d'assajos, comenta: “Visc en perpètua admiració pels meus companys.” I és que, si en les darreres peces Espert era la que havia de portar el pes de l'obra, ara sent que l'obra la lidera un grup de vuit actors: si hi ha algú que falla, l'altre no el podrà cobrir: “Estem tots endollats entre si”, diu gràficament. Pasqual també ha repescat Teresa Lozano, de 70 anys, com a bufó. Ramon Madaula retorna el compliment: “És una feina que demana esforç i que s'ha de fer sempre amb amor.” Espert és un referent moral i professional. També Míriam Iscla se sorprèn que, amb gairebé 80 anys a les espatlles, mantingui aquestes ganes de joc, de provar contínuament, tot i el coneixement que li ha proporcionat una llarga carrera: “Em pensava que ho tenia tot més paït, però encara menja amb la curiositat de saber com serà la digestió.”