“He fugit de 'revivals' dels seixanta; no vull mirar enrere”

Per moltes raons. Mireu, estem parlant del 1985 i el 1990, acabàvem de treure Viejo lobo, que va ser un LP que va tenir molt bones crítiques, i era un bon moment. Aquest va ser el moment crític. La música rock anava de baixa i alhora estava pujant tot el que era música electrònica. En aquella època, a més, totes les discogràfiques van deixar Barcelona i es van traslladar a Madrid. Aquí no va quedar absolutament res, només quatre segells independents amb molta il·lusió, però amb poc poder de difusió. En aquells anys, però, parlar de Pere Gené era parlar d'un pes pesant. Tenia accés a les discogràfiques, cosa que no passa ara. Tot això van ser circumstàncies per les quals vaig deixar el grup. I després hi havia un altre motiu: les generacions canvien i abandonen la música. Alhora arriba una nova generació, que té el mateix nivell musical que l'anterior, però tu has anat avançant i tens la sensació que ningú no t'acaba d'entendre. Agafeu un disc de la primera època de Lone Star, de la segona època i de Viejo lobo i veureu que semblen tres grups diferents.

Els canvis són deguts a les influències noves que tu tens. Sovint són perquè per avançar s'ha de buscar el feeling de nous músics que facin avançar la locomotora. Per aquest motiu han passat tants músics per Lone Star.

Perquè he considerat en un projecte determinat que un músic no tenia prou feeling per continuar a la banda. Aleshores en coneixia un altre. Per exemple, el cas del Sebas, un gran músic, que tenia aquest feeling, aquesta trempera i aquesta vena rockera que l'anterior tenia, però molt menys. Sabia que amb ell podia fer grans coses.

Va haver-hi un cansament i, sobretot, perquè amb Viejo lobo era deixar el grup en un bon moment. També perquè jo m'havia de demostrar a mi mateix que servia per fer altres coses en l'àmbit personal. Vaig viure la música trenta anys d'una manera no normal, el cent per cent de mi estava enfocat a la música. Per a mi no existia cap altra cosa ni cap altra il·lusió que la música. No estava mai malalt, no existia la família, només la música... Aquesta intensitat era molt forta. De vegades a les quatre de la matinada m'aixecava i em posava al piano. Per a mi no hi havia res més important que això.

Sí, però una obsessió viscuda amb intensitat, amb ganes i amb il·lusió. Després d'això vaig passar un temps a la universitat i en una empresa de tractament de l'aire, coses diferents.

El Jordi (Gené), que m'ha anat sempre molt al darrere perquè tornés, va fer un lloc web molt maco. Hi ha un fòrum on la gent escriu i on em demanaven que hi tornés. Un dia et mires al mirall i et dius que ja t'has demostrat a tu mateix el que havies de fer, que has fet altres coses i que, si el millor que has fet és música, per què no hi tornes de nou.

Sí. Un grup té els seus avantatges i els seus inconvenients, digues-li Lone Star, digues-li Rolling Stones, digues-li com li vulguis dir. Quins avantatges? Són evidents: la conjunció de la manera de tocar de tres o quatre individus forma un equip, però també té les limitacions de cada músic i de mi mateix. És com un topall que no pots passar. Ara tot això ha caigut com un castell de cartes i he tingut la llibertat per agafar els músics que he volgut, per agafar els estudis que he volgut i per fer coses que abans no m'hauria atrevit a fer. A conseqüència de tot això, ha sortit aquest disc rodó.

Una de les meves il·lusions era tenir un piano de cua i, al pis on vivia al carrer Calabria, no hi cabia. Per tant, vaig canviar de pis només per encabir el piano. Amb aquest piano he anat fent cançons, les he anat polint i, fins i tot, composicions a piano sol. Ha estat important per buscar harmonies i per tenir temps de fer coses. Per aquest motiu, el disc és complet i hi ha cançons de tot tipus, que he pogut gravar en diversos estudis i amb els músics que cada peça necessitava.

Sí. Les cançons són vivències, són coses del subconscient. Hi ha cançons de Lone Star que em sorprenen i sento lletres i em dic: “Aquest ets tu”, però en aquell moment no ets conscient que estàs retratant un tipus de vivència. I a Boomerang hi ha vivències. Per exemple, Serem un nou país la vaig compondre després de la gran manifestació de l'11 de setembre del 2012. Vaig arribar a casa i al cap de mitja hora la tenia feta.

Amb Virgínia Martínez, de La Porta dels Somnis: canta, és actriu i sent perfectament el que diu. Si hagués fet copyrihgt de tot el que diu la cançó, m'hauria fet d'or, ja que ara tots els polítics utilitzen frases de les que dic a la cançó.

A mi em sembla que Lone Star ja tenia aquesta crítica antisistema. Hi ha coses que no m'agraden i les dic a la manera de la crítica que faig als bancs a Libre. Per exemple, estic pagant una hipoteca i fa divuit anys que pago i dec els mateixos diners. És un robatori propi d'un país de xoriços. Aquí hi ha un bon sidral, i el tenen tan ben muntat i centralitzat que cada dia surten temes de corrupció. La gent es fa la il·lusió que té una propietat, però si vénen maldades té la treuen. Per això dic a Libre que l'únic que tinc és la cançó. De fet, ho vaig treure d'una poesia de Leonard Cohen...

Sí, és un disc més personal.

La dono per tancada.

Tornar a reunir allò és molt difícil. Primer de tot perquè tots estan disgregats: el Masdeu és en una acadèmia a Lleó; el Joan Miró té un bar; el Tapi, que ha estat el millor bateria de Lone Star, dissortadament va morir... Després hi ha una altra cosa: em considero actiu en tots els sentits i he fugit dels revivals dels seixanta. No vull mirar enrere... Si ara toco Mi calle, no la faré com abans.

En la primera actuació, amb els músics només vam tocar Boomerang i, al final, quatre temes de Lone Star.

Viejo lobo, My sweet Marlene, Comprensión i Mi calle. Cançons emblemàtiques, però fetes amb un altre ritme, que sortiran en un DVD. També vaig fer Adelante, que està penjada a Facebook.

Sí, potser és la que té més qualitat musical... Altres persones m'han dit que ho és Sobreviviré o La mansarda de Montmatre. La llibertat d'acció que he tingut en aquest disc m'ha permès gravar aquesta cançó, en què no canto, sinó que recito un poema sobre un pianista a París que s'enamora d'una dona i amb el piano li compon música. En condicions normals cap discogràfica no m'hauria permès gravar-la.

Probablement. Primer vaig trucar a Warner, que té totes les meves cançons, més de quatre-centes. Ho van trobar fantàstic, però em van dir: “Aquí, ni Cristo bajado del cielo cantando boleros le harían caso”, i em van recomanar l'autoproducció. I aleshores, els dos primers temes, me'ls vaig pagar jo, però la meva dona em va dir: “Ni un euro més o, si no, te'n vas de casa.” Llavors el meu fill, el Jordi, em va proposar buscar els deu mil euros que necessitava per fer el disc a través de Verkami. No sabia ni que existia això. D'aquesta manera, amb les aportacions de la gent de tota la Península, vam aconseguir els diners.

Sempre he sentit el català amb intensitat. Hi ha cançons que sé que he d'escriure en català, altres com ara Sobreviviré em costarien.

Aquest tema, com Corazón de hielo, em va semblar que es podia fer també en català. Retrata la típica noia que va al Madrid Arena, però també les noies que van a les discoteques de Mataró.

Ho sento molt proper. Tinc tan present tot allò dels anys seixanta, setanta i vuitanta que me'n recordo de coses ínfimes. Va ser una època d'un nivell de creativitat molt alt, i no solament en música, sinó també en cinema i altres disciplines artístiques. La perspectiva del temps permet valorar-ho. Per exemple, el sentit de l'humor. Ara vaig al cinema a veure una comèdia, la gent riu i jo no hi trobo cap gràcia. En canvi, m'imagino Groucho Marx amb el cigar a la boca i ja estic rient només de pensar-hi. El que ha passat és que abans hi havia una gran exigència que ara no hi és. Jo havia anat al Liceu, al cinquè pis perquè miràvem les partitures, i quan un músic errava, el públic se n'adonava: ho demostrava i ell s'assabentava que ho havia fet malament, i, en el segon acte, rectificava. Ara no hi ha aquella exigència i tothom s'ho empassa tot. És allò que es diu: “Los cerdos comen de todo.” També hi ha la lluita sobre si les orquestres fan pachanga, fan rock and roll o hi entra tot. El resultat és que no hi ha un nivell d'exigència mínim. De vegades veig coses de teatre on no s'acaba d'entendre el missatge i em pregunto si per veure allò paga la gent. De la mateixa manera, veig al 33 grups en català que francament... Em sembla bé que es protegeixi la llengua, però notes a faltar la trempera, la qualitat, la força i l'exigència que tenien molts dels grups d'aleshores. I us ho dic sense nostàlgia ni vull rememorar batalletes, cosa que detesto. Per aquestes raons, no és estrany que el cap se te'n vagi cap aquells anys...

El que estaves sentint tenia una qualitat musical quasi harmònica. Tot ha canviat força. Tots teníem les idees més clares. Jo mateix, ara, només tinc dubtes, més dubtes que mai, i hauria de ser a l'inrevés. Per exemple, si vaig a un concert em fixo en els músics i presto atenció en el que estan fent. Ara hi van deu o dotze nois, que s'asseuen al terra amb les cerveses. Pot haver-hi un grup tocant, però no fan cas de res i fan la seva pròpia festa. El xivarri és monumental.

Si vas a un concert, has de tenir un respecte pels músics que estan fent la seva feina.

Canarios m'agradaven, sobretot perquè portaven una secció de vent que no tenia cap més grup. Donaven una visió diferent. M'agradaven també Pedro Ruy-Blas i Los Bravos. Els que no em deien res eren Fórmula V i Los Diablos, pel fet de ser més comercials, tot i que els considero ben respectables. La seva música, però, no m'aportava res.

Sí, eren els festivals que presentava Luis Arribas Castro. Aquelles matinals eren positives perquè la gent anava a sentir música, a aprendre-hi i a participar-hi: ballant i cantant amb les bandes que hi havia a l'escenari.

No, perquè nosaltres érem una rara avis. Érem allà al mig, però no érem ni dels uns ni dels altres.

Sí, nosaltres no érem ni aquí ni allà, fèiem el nostre camí propi. Érem una cosa estranya...

Els grups d'aquí teníem més dificultats que els de Madrid, ja que, la televisió, la tenien més a prop. Però un dia TVE em va cridar perquè anés a representar el rock espanyol en el Festival de Nokia; no era Eurovisió, sinó una mena de Champions, on competien equips musicals de tot el món. I hi vaig anar sense el grup, amb el nom de Pere Gené. Hi anaven també el Peret i altres artistes espanyols. I vam guanyar la Champions... Al retorn ens va rebre a Madrid Fraga Iribarne. Això va significar un gran pas per promocionar els nostres discos a Televisió Espanyola, ja que als grups de Barcelona ens costava molt accedir a la televisió. Rosón, el director de televisió de l'època, em va dir: “Pedro, lo que tú quieras...” I ens vam passar tres mesos a Madrid fent televisió amb Valerio Lazarov, García de la Vega i companyia. Vam fer programes a manta.

Sí. Però va passar que allà ens deien que érem un grup català i aquí ens deien que érem un grup estatal. Lone Star estava en el món musical, en tots els sentits, sense saber d'on era, si d'aquí o d'allà.

La cultura del país està considerada un zero patatero... Sempre ha estat així. Sobre Lone Star, Jesús Ordovas ens va fer un monogràfic exhaustiu de tres quarts d'hora en tres talls a TVE i ens va venir a fer la darrera entrevista a Barcelona. El monogràfic, el van passar a TVE-2 a les onze del matí dins un programa de cuina. Ens deien que, si emetien el programa musical en un horari més raonable, l'audiència baixava. Els responsables estan tan aposentats que és impossible que es produeixi cap canvi. En aquest país ens hem perdut, ja des de l'època de Franco, programes musicals tan variats com aquelles conyes tan divertidíssimes que feien Frank Sinatra i Dean Martin; ens hem perdut concerts d'Elton John, Phil Collins, concerts que ha vist tot el món... Concerts que han passat sencers per les televisions d'arreu i aquí, al 33, a les dues de la matinada emeten un reportatge. Són plantejaments anticulturals.

Jo parlo de tots aquells anys en què tot el que és cultural, musical, teatral, literari, ho van destruir. Televisió Espanyola programava Estudio 1, en què podies veure obres per exemple de Txèkhov amb bons actors..., doncs això també ho van suprimir. En altres països, com ara Àustria, és tot al contrari. Viena, per exemple, és una ciutat que a mi m'encanta perquè la música és tan important per a ells que forma part de la seva vida. No parlo solament dels valsos, allà hi passa Bob Dylan i tot Déu... Tenen una gran sensibilitat musical. I no diguem Londres o Nova York. I això és un tema que marca les diferències entre nosaltres i ells. Quan poses la televisió i veus la vulgarització amb què marquen les audiències, t'adones de la realitat lamentable.

És igual que siguin dels seixanta que dels setanta, és la negació total. Això és una de les coses que aquí estan fatal. Johnny Halliday, sense ser un gran cantant, és respectat per la seva feina. A França és un déu. Passa el mateix amb Celentano a Itàlia. L'únic país que no es respecta i que s'oblida dels seus artistes és el nostre. Hi passa perquè també hi ha un punt d'enveja. Aquí ve Woody Allen a rodar una pel·lícula i la gent critica que l'Ajuntament el subvencioni. I estem parlant d'una figura que ve a fer una pel·lícula, que, a més, porta el nom de la ciutat al títol i la promocionarà... Sabem que les seves pel·lícules es veuen arreu del món i tindrà incidència. Doncs, ni moltes gràcies.

Molt bé, és un disc ben parit, ben gravat i amb uns músics amb els quals hem portat una relació musical i d'amistat extraordinària. Si mireu el concert de Luz de Gas –algunes peces ja estan penjades a internet–, veureu el treball dels músics que actuen en plena llibertat. Són músics que actuen amb Alejandro Sanz, que estan amb el Serrat... M'imagino que amb ells no tenen la llibertat que els he donat. Jo no vull músics que acompanyin un cantant, vull músics que formin un grup en què em pugui integrar.

El que passa és que en aquest tema no vaig voler entrar.... No per nostàlgic, sinó perquè em va semblar que era un revisited. La idea no m'acabava de quadrar, té un bon ritme perquè el realitzador és bo, però vaig preferir que utilitzessin tot el que volguessin, però mantenint-me'n al marge. Paral·lelament s'estava fent una cosa només amb mi, que encara no està acabada, i no volia interferir per cap de les dues bandes. S'han escrit dos o tres llibres sobre Lone Star, amb els quals no estic gaire d'acord perquè la història real la tinc jo. Potser algun dia assumiré escriure un llibre, encara que em fa molta mandra. Per això, quan em van trucar per participar en el documental, m'hi vaig negar, amb tot el respecte del món.

No en diré un, sinó tres discos importants. Viejo lobo, que ja he comentat abans. Adelante, que està fet amb públic en un estudi com si fos una actuació en directe. El recomano perquè Lone Star tenia més trempera en directe que gravant en estudi. I el tercer és una mica desconegut; es diu Horizonte, més conceptual. Totes les cançons mantenen un fil conductor. Una de les cançons es diu No será i la censura la va prohibir tres o quatre vegades.

Perquè és una crítica al sistema en el moment en què es deia que s'acabava l'energia. Criticàvem tota la manipulació estatal. Finalment, va poder passar la censura i la vam gravar...

Un disc per escoltar seria d'Oscar Peterson...

Hi ha un tema que es diu Pájaros de fuego, que dura quinze minuts... Crec que està en aquesta línia...