‘El rei Lear' empès cap al perillós abisme

El perill d'El rei Lear és com presentar la follia durant la tempesta. És una bogeria descarnada, amb un dolor que rosega l'ànima dels personatges (tant de Lear com d'Edgard). El to d'aguts el marca la decepció familiar. El primer constata la traïció de les dues germanes aduladores, mentre que el segon comprova com tot es descompon als seus peus per culpa d'una ambició desfermada del seu germà bastard. En canvi, la bogeria de Kent és per encobrir l'únic cap serè de la cort i el bufó juga al límit, com sempre; només que ara veu com tothom està apuntant cap a l'abisme de la raó. Pasqual proposa una primera part carregada d'efectes, que distorsionen i modulen l'arribada del dolor. La segona part, molt més essencial, arriba al cor del mal per extirpar-lo i mostra una actitud molt més introspectiva, que s'agraeix. El cor de soldats, que, a la primera part, eren part del soroll, a la segona són una veu greu que recull el patiment en un dolç coixí musical. És un muntatge intens però que manté la distància amb l'avui, cosa que refreda l'impacte amb el públic.

Núria Espert presenta una increïble agilitat per un personatge que, incomprensiblement, es deixa persuadir tant per l'adulació que acaba perdent la raó. L'actriu domina el personatge, el fa fràgil i humà, tot evitant la perillosa sobreactuació. La seva crossa, el bufó (Teresa Lozano), és el més fresc. Cal advertir que no s'entenen prou, des de tot arreu, els versos que canta (fins i tot fent un rap!) per culpa de la sonorització.

No hi ha excessives sorpreses en aquest Lear, que, com la majoria de posades en escena, es decanta per l'essència, per explicar la història de la manera més planera possible i amb el mínim d'artifici. Les plataformes de la platea són un recurs infinit molt eficaç i net. Potser sobten algunes esquitxades de sang en els capítols més escabrosos que evoquen al sanguinari Peer Gynt de Bieito (Grec, 2006).

En un muntatge en què tots els actors han de lluitar per mostrar uns personatges al límit de la follia (personal o del moment històric plantejat) brillen Ramon Madaula, amb un Kent de pedra picada, i David Selvas, pel maquinador Edmund, així com les germanes malvades (Míriam Iscla i Laura Conejero). En definitiva, és un treball de molt bona factura (amb una intel·ligent superposició de quadres còmics amb els tràgics per part de Lluís Pasqual) però que només captura quan hi ha una introspecció que allunya la tragèdia de l'abisme.