Una bona caiguda

El narrador és un home. Té uns 50 anys, és escriptor, està en crisi, coneix una dona que és 20 anys més jove. I ens ho explica. I també ens l'explica. És gràcies a ell que un lector distret pot pensar que sap com és ella: menys brillant que ell, més atractiva, relativament fàcil. Es va casar als disset anys, tres anys després es divorciava, té una filla que es diu Barbara... I està convençuda que si ara deixa aquest home que escriu, ell se sentirà “més trasbalsat que afligit”. Tot això fins que apareix un altre home. Es diu Howard, és ric, no és gens repulsiu. La primera nit, tot just quan l'acaba de conèixer, li ofereix mil dòlars per passar una nit, mentre ballen. A ella, “a qui a ningú mai se li havia acudit d'engalanar amb diamants”. Llavors, el narrador, aquell home de 50 anys tan convençut d'ell mateix, sent que comença a enfilar-se-li damunt la sang freda que li omple el cor l'heura de la gelosia.

Enamorats és una novel·la que s'hauria d'escriure en singular, Enamorat. El títol hauria estat més exacte perquè, encara que tracti dels alts i baixos d'una relació de parella, encara que sapiguem també el que passa en ella, només hi ha un punt de vista. Tot el que sabem –també com se sent ella– ens arriba sempre a través de la veu masculina. I encara no és segur que ell n'estigui enamorat. “Tu existeixes només per tu mateix”, li acabarà dient ella. Si aquesta relació de parella hagués acabat bé, podríem dir que Enamorats és una d'aquelles novel·les de la felicitat, que agraden o que agradaven tant durant el període de l'adolescència.

N'hi ha que, com Dafnis i Cloe, van inaugurar la mal anomenada novel·la bucòlica molt abans que existís la novel·la. D'altres, com Tristany i Isolda, van il·luminar generacions de lectors gràcies a una mitificació ucrònica de l'edat mitjana. En el cinema jo diria que va passar una cosa semblant a Passeig per l' amor i la mort, de John Huston. I va agradar molt La vida errant de l'edat mitjana. Un xic hippiosa, un xic terrible. Generalment, aquestes novel·les o aquestes pel·lícules acabaven bé, entenent que bé no volia dir que en alguns casos no acabessin amb la mort dels dos membres de la parella. Però, per tal que aquestes relacions puguin ser versemblants, hi ha d'haver un bon pòsit d'ingenuïtat, molt millor, doncs, uns protagonistes adolescents.

No és el cas d'Enamorats. Costa de creure que a 50 anys el narrador protagonista no hagi pensat mai en com viuen els homes rics. Costa de creure que, malgrat una seva experiència anterior, sàpiga tan poques coses. I que ella estigui tan desvalguda. Ella, que és qui s'enamora. Ell s'hi apunta. Fins que arriba aquella proposta de Howard. Llavors, el narrador ens bombardeja amb unes planes més d'intensa emotivitat, per dir-ho d'alguna manera.

Enamorats no és cap novel·la extensa: és molt més a prop d'una nouvelle, d'un relat llarg o fins i tot d'un poema. No és casualitat que Alfred Hayes, l'autor, fos també poeta i guionista. I no és casualitat tampoc que hi hagi un únic punt de vista. No som tan lluny d'aquella poesia fàcil, de la qual diuen que arriba als cors. M'afanyo a dir, però, que no està mal escrita. Pot agradar. Pot arribar també a molts lectors, tal com ja va passar en els anys cinquanta, quan va publicar-se als Estats Units. Ben entès, però: en una època diferent d'avui, quan molta gent creia que les dones no eren res si no tenien cap home que les estimava. Sí, va ser un èxit llavors. Potser, però, és per tot això també que va ser tan efímer com una passió adolescent, tan volàtil com una d'aquelles primeres foguerades.