Versos del temps fràgil

Ramon Guillem ha escrit un llibre divers i bell, en què, estilísticament, rebaixa el contingut simbòlic d'obres seves anteriors i ens ofereix una poesia d'una enganyosa transparència (com la d'Eugénio de Andrade, posem per cas, amb la qual diria que té algunes afinitats). “Sols un temps fràgil ens pertany”, escriu en el poema Solament. Aquest és un títol de maduresa: per la tensió del vers, però també per la concepció de la vida i el temps que exposa –que revela– l'obra. Hi ha, en efecte, temps que s'esmuny, però també gaudi i meravella, com hi ha dolor i mort, en definitiva.

La referència inicial, i la que dóna nom al llibre, és la de la set: el desig de viure, al cap i a l'últim: “I has gaudit / d'aquell líquid que gola avall / t'assedegava”. Hi ressona el Vinyoli de Llibre d'amic (“i em vas convidar a tenir set”), aquell Vinyoli en què ressonava amb força Rilke i la seva idea de la set; com també hi sembla cuejar el record del Blai Bonet d'El jove (el que escrivia: “necessitava set i set creava”): “Perquè sols havies d'allargar la mà / i, davall la font, el got omplir-me”. És un bon començament per a un llibre que abordarà matèries més espinoses, però que no abandonarà del tot aquesta divisa liminar: “tan àvids de viure, / amb tota la set intacta”.

“Hi ha alguna cosa freda en l'aire ¨–diu la citació inicial d'Anne Sexton–. Una aura de glaç i flegma”. La poesia com a registre de la consciència ens proporciona, en La set intacta, versos fondos, admirables: “Fa por pensar / com pot ser de fràgil / –de canyís, de fusta podrida– / el pont que el goig travessa”. En la primera part, després de l'Exordi, el poeta de Catarroja assaja els assumptes del fred, i ho fa amb una exquisida percepció lírica: “Ara la pluja / és amarga com fruit de baladre”.

Hi ha pretextos d'una gran eficàcia: la casa abandonada que concentra la por del buit, el llop –que representa la mort: “la seua llum / és la nostra fosca”–. També trobem, en aquesta secció, un estudi de l'oblit (que és com una mena de cara acusadora de la memòria). A voltes, un poeta deliberadament tan poc solemne com Ramon Guillem, s'empesca versos que poden remetre'ns a alguns passatges eliotians, a aquell to gairebé profètic de l'anglosaxó: “El sol, com un malalt terminal, / ens encomana la seua pal·lidesa, / i una boira groguenca i fosca / ens encercla i tanca”.

La segona part té més a veure amb l'especulació poètica. L'encapçala una citació de Zagajewski: “Qui sap, potser darrere el núvol negre / es diverteix una petita estrella”, que Guillem replica —o, més aviat, referma— amb el començament del seu Estupor: “Entre l'alta espessor dels arbres nocturns [...] / has intuït / l'ombra d'una estrella”. El viatge estètic sembla acordat amb el viatge ètic: “Pujàvem per trobar-nos / i ho sabíem”. El poeta, llavors, és l'encarregat de detectar el pas –a diferència de la resta de mortals– de l'esquirol que belluga en la capçada d'un arbre en un populós carrer de València. El qui ens deixa “un poema / que ens salva, insomne i a l'aguait, / com un metge d'urgències / sempre a punt / per a guarir-nos”. El que, al cap i a l'últim, es fa mereixedor d'”un bri encès / d'una llum inexhaurible”.