Extravagàncies zoològiques

L'any 1802 el reverend William Paley va publicar Natural Theology, en què va utilitzar un rellotge com a metàfora de la necessitat de l'existència d'un “dissenyador” per justificar la complexitat de la vida. Aquest llibre d'arrel creacionista va establir les bases de l'anomenat disseny intel·ligent, una proposta que no constitueix cap teoria científica sinó un dogma de fe. Cent vuitanta anys més tard, el 1986, el biòleg evolutiu Richard Dawkins va utilitzar la mateixa metàfora per raonar que no cal recórrer a cap “dissenyador” per explicar la gran diversitat i les nombrosíssimes adaptacions que presenten els éssers vius, en un llibre que va intitular El rellotger cec. Tanmateix, per als profans en biologia evolutiva, certament moltes adaptacions poden semblar sorprenents, fins i tot extravagants, no gens senzilles d'explicar. És possible que moltes persones hagin vist, per exemple, dibuixos absolutament lògics i comprensibles sobre l'evolució dels cavalls, ¿però com han arribat alguns crustacis, com els cirrípedes, a calcar la fisonomia d'altres animals per envair-los per dins com a forma normal de vida, a l'estil dels famosos aliens de la pel·lícula del 1979 del mateix nom, dirigida per Ridley Scott?

Fugint de l'academicisme, El rellotger miop, de la biòloga en genètica de poblacions Lisa Signorile, ens presenta una quantitat ingent de dades i anècdotes sobre els animals que ens permeten entendre com s'han generat algunes de les adaptacions més curioses i extravagants. Sabíeu, per exemple, que les puces mascle tenen els genitals més complexos de tot el món animal? O que els pops s'assemblen als replicants d'una altra de les grans pel·lícules dirigides també per Scott, Blade Runner? Un llibre sorprenent i divers com la vida, que delectarà molts lectors amb el seu llenguatge proper i assequible.