LA CRÒNICA
Smoumolnö, CaboSanRoque i les màquines
Dos concerts molt diferents van obrir, el cap de setmana passat, la nova programació de l'Auditori de Girona, a la seva sala de cambra. En principi, Smoumolnö i CaboSanRoque són com la nit i el dia. Com a molt es podria jugar amb l'origen aquàtic dels seus respectius noms, ja que Cabo San Roque era el transatlàntic en què Marisol anava Rumbo a Río i probablement un vaixell així es mou molt, no? Forçat, sí.
Tots dos concerts convidaven a reflexionar sobre la relació del músic amb la tradició i amb les màquines. En el cas de Smoumolnö, la tradició sembla més propera: són músics de llarga trajectòria (Ja T'ho Diré, Cap de Trons), crescuts i formats en les essències del rock, i es presenten amb una estructura clàssica –Titi Saurina, guitarra i veu; Jepi Castilla, guitarra; Fly Moll, baix, i Xarli Pons, bateria– reforçada en directe amb els teclats de Raül Marc i Miquel Brugués. Divendres van presentar a l'Auditori el seu primer disc (S'illa dels il·luminats) amb la sala pràcticament plena d'amics i seguidors fidels, alguns vinguts fins i tot de Menorca, però el repertori es va ampliar amb temes de Diminutes, el disc que Saurina va difondre només per internet; una versió del seu admirat Antonio Vega (Lucha de gigantes) i, per honorar el propi passat, tres monuments de Ja T'ho Diré: L'Univers, Així i tot cantada per en Fly i un emotiu Si véns que va començar 100% unplugged per obligació, perquè la taula de so va fallar i va fer que el final del concert fos un xic accidentat. La professionalitat dels músics –gran reggae sense baix cantat per un baixista! Enorme No té fi– va guanyar la partida a les màquines.
Les màquines són les còmplices de CaboSanRoque: de fet, el grup barceloní és ara un duet –Roger Aixut (guitarra i fresses vàries), Laia Torrents (teclats i programacions)– que l'artefacte de percussió conegut com Tres Tristes Trons converteix en trio, amb les seves tripes de ferralla mostrades en pantalla gran. Ells també tenen la seva pròpia tradició, la de l'avantguarda i l'experimentació sonora, la d'aquí –un tema del desaparegut Joan Saura, de l'Orquestra del Caos– i la de fora, a través de Can. També porten al seu terreny el mestre lounge Henry Mancini. Condensat dissabte en poc més d'una hora, el combat sense concessions de 12 rounds va deixar KO algun membre del públic. L'art és risc.