Una Fedra atemporal d'esperit, caduca de forma

Una tragèdia és universal perquè el conflicte arrela en una veritat atemporal, humana, contradictòria, punyent sempre. La voluntat de Racine (a la qual Belbel és fidel molt encertadament) és que aquesta narració èpica mantingui el do de la paraula i compti amb la força del vers però sense allunyar-se del públic, amb un discurs proper. Tot, doncs, reforça aquesta universalitat. També el vestuari que navega entre els militars dels homes i les túniques i vestits pulcres de les dones. L'espai que expressa una metàfora desoladora, de cataclisme, manté el to simbòlic. Amb tot aquest material i amb un repartiment de primera divisió, no s'entén per què s'opta per una interpretació vella, afectada, d'una tragèdia declamada però que no remou venes endins. Perquè Fedra és potent pel seu dramatisme però sobretot perquè fibla al cor dels humans, també al segle XXI. Els personatges de Fedra poden ser freds o de cor calent però mai allunyats del públic.

El més preocupant de la peça, doncs, és el to dels actors, generalment d'una afectació exagerada. El vers ressona immens, sí, però a costa de la credibilitat del personatge. Són les interpretacions més contingudes, les que expressen humanitat, les que donen aire a la tragèdia. És quan Hipòlit procura redreçar un destí impossible (Xavier Ripoll defensa el drama cap endins, extrem que l'humanitza), quan Enona (maquinadora Mercè Sampietro) lluita per aconseguir la sort de Fedra o quan Fedra (Emma Vilarasau més intensa que pròxima), presa per la bogeria, confia que encara és possible l'amor d'Hipòlit. Marília Samper va construir tres Fedres a F3dra, (Sala Beckett 2011) tres dones que lluitaven contra la seva voluntat. Una altra manera de fer-la universal i intensa, sense caure en el parany de la declamació.