Art

d'ara i d'aquí

Jaume Vidal

L'espectador és el que val

El primer contacte que vaig tenir amb Clàudia Vives-Fierro (Barcelona, 1969) va ser en una exposició de gravats a la galeria Palma XII de Vilafranca del Penedès. Em va sorprendre la seva aposta artística, que em va semblar molt moderna dins de la tradició. Era l'any 1995 i aleshores els artistes començaven a desfer certs prejudicis i divisions en l'art. L'emergència artística es mostrava de manera molt plural. Les dicotomies abstracció-figuració o matèric-conceptual començaven a ser obsoletes.

Aquesta idea la vaig refermar quan de nou em vaig trobar Clàudia Vives-Fierro a l'Espai 13 de la Fundació Miró en un cicle de joves creadors anomenat Cercles invisibles, que comissariava Ferran Barenblit. Vives-Fierro optava pel gravat en un moment en què la fotografia digital, el vídeo i les noves tecnologies semblaven l'espai més escaient per als joves autors.

La multidisciplinarietat de l'artista es va mostrar quan, sense abandonar l'art, va incorporar-se al món del futbol com a directiva del Barça, en la primera etapa de Jan Laporta. Després d'aquesta experiència va voler experimentar amb el que per la seva generació havia estat una de les seves eines d'expressió artística: el vídeo. I per això es va matricular a audiovisuals. Semblava que la carrera de Vives-Fierro caminava a la inversa de la seva generació, que va començar amb la fotografia digital per acabar en el món analògic com un àmbit d'experimentació més.

I una cosa porta a l'altra. Sense abandona la seva pintura, on la figura sempre és present en composicions en què la narrativitat s'intueix per part de l'espectador a partir de moments congelats en el temps, Vives-Fierro va passar al món dels discjòqueis, i encara hi és. Punxa temes dels vuitanta combinats amb altres d'actualitat, sobretot música independent. “A la música m'hi vaig ficar en adonar-me que era molt car fer la banda sonora pels vídeos i documentals”, explica l'artista.

I en aquest punt, Clàudia Vives-Fierro presenta l'exposició Espectadors de luxe (galeria El Quatre, Rosselló, 193, Barcelona, fins al 21 de febrer), que combina l'escultura i la pintura. L'exposició fa una doble pirueta conceptual. En un principi, les obres per a l'exposició eren pintures que representaven persones de tota mena observant quadres en què es representen imatges icòniques del segle XX: Einstein, Beatles, Nixon, Thelma i Louise, Sean Connery, un cartell del film Tauró... Quadres de petit format que centren l'atenció no només en el quadre dins del quadre, sinó en l'espectador que l'està mirant. Una situació que l'artista va viure en el món real tot contemplant la seva obra, mentre l'acompanyava, parant també força atenció als quadres, el seu gos Frankie. Aquesta escena viscuda amb la seva mascota la va portar a convertir Frankie en un conjunt escultòric de cent monotips –sèries en què cada obra és una peça original que es diferencia de l'altra.

Vives-Fierro ha aconseguit fer un salt doble. O potser triple. L'art dins de l'art, però a partir de l'anècdota personal. La realitat reprodueix una ficció que, al seu torn, intenta ser real. L'art trencant la frontera del que és ficció i del que no ho és.

Cent
Les escultures de Clàudia Vives-Fierro solen tenir una aparença ingràvida. Però és una apreciació enganyosa perquè són objectes pesants d'aparença fràgil. En la sèrie de cent monotips ‘Espectadors de luxe', cada peça representa una mirada a imatges icòniques del segle XX.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia