Mirador
Salvar Rapunzel
Hi ha un llibre molt referenciat titulat Psicoanálisis de los cuentos de hadas, escrit per Bruno Bettleheim, on s'investiguen els símbols sexuals que s'amaguen darrere els contes. Entre altres coses, el llibre ens explica com la relació de Caputxeta amb el llop és de caràcter sexual. Ella sent desig pel penis de l'animal perquè vol perdre la innocència. La capa vermella no és més que una representació de l'himen de la noia i del seu desig de perdre la virginitat. Es diu que el gran compositor Stephen Sondheim va inspirar-se en la lectura d'aquest llibre per escriure el musical Into the woods, on parteix dels contes de La Caputxeta Vermella, Rapunzel, Jack i la mongetera màgica i LaVentafocs. En l'espectacle, hi ha dos temes que posen especial cura en la relació sexual inherent entre els personatges. Aquests són Hello, little girl, que el llop canta a la Caputxeta, i Any moment, en què el príncep de La Ventafocs decideix anar amb un altre personatge i fer el salt a la seva promesa. El gran musical que va arribar a Broadway l'any 1987 –i del qual Dagoll Dagom va estrenar-ne la versió catalana l'any 2007– parteix d'una pregunta malèvola consistent a preguntar-se què passa en els contes després del conegut final feliç. En la segona part, ens mostra com després d'haver trobat el príncep, la Ventafocs se sent insatisfeta, com la Caputxeta se sent desorientada pel bosc, com Jack és perseguit per una gegantessa i com la Rapunzel es troba exposada a un destí tràgic. La cançó final ens diu que els humans tenim complerts els desigs veient com aquests mai es troben satisfets. Al llarg de la nostra vida, els desigs no són només quimeres ja que comporten accions i els nostres actes tenen conseqüències.
Aquesta setmana, s'estrena la pel·lícula Into the woods, dirigida per Rob Marshall (director de Chicago o Memorias de una geisha) i protagonitzada per Meryl Streep, entre d'altres. La gran paradoxa d'aquesta adaptació, beneïda pel mateix Sondheim, és que ha estat produïda per la Disney. El fet és interessant perquè tot allò que proposa el musical no és res més que una exploració de l'altra cara de les pel·lícules Disney. Els contes de fades de Disney solen sublimar les segones interpretacions i endolceixen qualsevol caiguda cap als costats foscos. El musical de Sondheim, en canvi, ens mostra la vanitat dels desigs. Desmitifica les falses quimeres dels finals feliços i promou una altra realitat representada per l'espai del bosc, entès com el veritable laberint per on transcorre l'existència humana.
Fins a quin punt la Disney pot arribar a acceptar que es desmitifiqui des de l'interior tot el seu propi món? La pregunta resulta apassionant. Entre el musical original i la pel·lícula hi ha tres diferències substancials. La primera té a veure amb la relació entre la Caputxeta i el llop, que ha perdut la seva càrrega sexual. La segona és en el joc que es proposa al voltant de la cançó Any moment quan el príncep orgullós busca una altra amant i la dona del forner cau als seus braços.
Stephen Sondheim va acceptar que es diluís aquesta escena a canvi que no es tragués la cançó i es mantingués la seva lletra. El gran canvi, però, vindria donat per la modificació d'un fet tràgic. En l'obra original, el personatge de Rapunzel desapareix tràgicament; en la versió de la Disney no es podia consentir que Rapunzel morís perquè suposaria la mort d'una de les princeses de la casa. Al final tot s'ha arreglat de forma més o menys simulada. Amb tot, però, els admiradors dels mons de cotó fluix de la companyia Disney es trobaran amb un musical amb morts i sang, sense un final feliç. Un gran musical cruel com la vida mateixa.