La musa projectada

La clausura del 8è Festival d'Art Independent Pepe Sales va tenir lloc dijous a la nit al Cinema Truffaut, la sala on va néixer aquest certamen impulsat per l'associació La Penyora i dedicat a reivindicar poetes o artistes que d'alguna forma o altra van ser transgressors amb els temps que van viure. I, no cal dir-ho, l'acte va consistir a projectar una desena de treballs audiovisuals inspirats a la figura homenatjada, enguany Renée Vivien (Londres, 1877-París, 1909), poetessa anglesa renascuda a França, que va transcendir per una obra eclèctica en què manifesta el seu esperit lliure i l'alliberació total i absoluta de la sexualitat femenina.

Ana Mosquero i Ester Bertran
–coordinadora de la mostra de curts– van obrir la sessió amb un competent documental introductori destinat a descobrir i analitzar en tan sols quinze minuts la vida i obra de Vivien. És així com, també, vam poder presagiar que les obres que vindrien a continuació, de caràcter experimental, projectarien d'una forma o altra elements característics de la seva obra: la lluna, la nit, l'aigua, l'amor, la sensualitat, el sexe i l'homosexualitat.

Rosa Brugat (amb la col·laboració de Bel Bosk) va començar amb una proposta evocadora a partir d'imatges juxtaposades de sirenes submergint-se al mar. Peinga Rayo i Mariona Aupí –la imatge del festival– van preferir abordar la temàtica gai tractada al ralentí i en blanc i negre amb un videoclip que recordarem pels escarabats muntant-s'ho a l'arena. Paco Cavero i Alicia Albares van apropar-se amb Sombra de loba l'esperit Vivien mitjançant l'animació, amb un treball sublim marcat per un tràveling lent que recorre diversos quadres que plasmen simbòlicament i pictòrica la seva obra. També la narració d'un dels seus poemes marca el tempo de La noche es nuestra, amb el qual David Ruiz canvia el seu registre habitual per filmar una lluna impressionant i una dona que transita per un túnel per abraçar la llum. El realitzador banyolí Xavier Pérez va oferir a continuació el millor treball de la nit, Intimidad, una videocreació en què Mariona Aupí torna a lluir sensualitat, en aquest cas a través de la dansa i la gestualitat. Cristina Lliurat va apostar anar per la via directa per cloure Plaisir et mort, enfocant un primeríssim primer pla d'una vagina. Molt aplaudida per l'audiència. Leo Castro, amb la complicitat de Cristina Cervià, va tractar el tema del dolor i la sensualitat a través de la dansa contemporània. I finalment, per cloure la vetllada, va arribar l'aportació d'un clàssic del festival, Albert Serra. El millor regal, tenint en compte que és l'únic que té carta blanca amb el metratge, és que el seu curt només durava dos minuts, més que suficients vist el que va oferir: retalls descartats i encadenats del seu últim film. Críptic? Metafòric? Abstracte? Enigmàtic...? No, simplement Albert Serra.