poesia
jordi llavina
Un vers radical
Fa poc, llegia una entrevista al poeta Mark Strand, traspassat recentment, a l'edat de vuitanta anys. L'autor d'origen canadenc i adopció nord-americana (de qui jo recomano el llibre Man and Camel) hi assegurava que el so té molta importància, en poesia. Perquè el so –deia– significa.
Pau Vadell ho té molt clar, això. En el darrer vers del seu llibre anterior, Carnatge, deixava escrit el següent: “Les paraules tot just són mirades i s'assequen.” En aquest Sang cremada –quin gran títol, per cert! Un títol que clou una tetralogia formada per Convit al silenci, Temple i els dos que acabo d'esmentar–, el poeta du una mica més enllà l'abstracció i el despullament formal dels seus versos, però manté la mateixa puixança lírica. Quina extrema capacitat, la d'aquest autor, per donar-nos imatges memorables i torbadores, al mateix temps! I sembla que les paraules dels seus poemes ens convidin no sols a mirar-les, sinó també a penetrar-les, a fer-nos partícips en comunió.
Escriure el cos
Pau Vadell hi escriu el cos, però també la memòria del cos: “la cicatriu ens recorda”. Hi ha una sensualitat bategant, punyent, bonetiana, a voltes mòrbida: “a la nostra / casa / pertany / l'oprobi de sucar / la carn contra la llum” (no diu en “la llum”, sinó “contra la llum”). Un erotisme fet d'imatges contundents: “cada dos genolls s'enclaven en mi les paraules”, “menjar damunt la fosca / enverina la llavor”. Hi ha com una mena de feresa de l'altre, i també una feresa de reconèixer-se gaire en l'altre: “vandàlic / ésser brutal: / llegint cors en / comptes de cremar / les respostes / i mirar el fracàs”. I una tensió, en tot el que queda escrit, pròxima a la lluita.
La idea de desfici sembla enfilar tots i cada un d'aquests versos: “fou / un cos / desfet / que vessà / dins mi / la seva mar: / el color va prendre”. El poeta hi practica un vers radical, com el va practicar sempre el malaguanyat Andreu Vidal, en la seva poesia. Però hi ha altres Vadell, com els que treuen el cap en els seus recitals públics (més discursius, menys dramàtics, més còmplices del lector, menys íntims). Confesso que tinc molt d'interès a saber cap on s'encaminarà, a partir d'ara, l'obra del poeta de Calonge.
