urbanisme
Carles Crosas
Idees que fan la metròpoli
Sovint s'ha dit que la Barcelona del segle XX s'ha fet a glops, pels impulsos d'una gloriosa olimpíada, un congrés eucarístic i dues exposicions universals. I que entre glop i glop, la ciutat feia xup-xup tot fent-se gran l'Eixample i veient aparèixer successivament el barraquisme, els polígons d'habitatges i altres senyals de la brotxa gruixuda del denominat porciolisme i, per últim, la redempció democràtica de la ciutat expressada en l'excel·lència dels seus espais públics.
Barcelona. Urbanisme segle XX. Vigila el mar, vigila les muntanyes és un llibre d'assaigs que supera definitivament aquests patrons, per construir des del balcó del canvi de segle un relat innovador sobre les idees-força que han guiat l'urbanisme barceloní fins avui. Josep Parcerisa, catedràtic d'urbanística a l'Escola d'Arquitectura de Barcelona, és un arquitecte de ploma afinada al qual li agrada tant fer jocs malabars amb les paraules com posar un punt de discrepància sobre els raonaments més comuns. Fascinat per la seva ciutat i amant de la sospita (Forma Urbis: cinco ciudades bajo sospecha, 2012) revisa episodis urbans del passat amb la intenció d'explicar el present i picar l'ullet sobre com imagina el futur. Ho veiem per exemple en les “visions sobre el passat metropolità”: podria entendre's que es presenta aquí un debat de fa 50 anys que bascula entre l'extensió de Barcelona cap al Vallès o cap al Delta del Llobregat. Però en realitat, ens explica com és que hi ha una universitat a Bellaterra, un sincrotró a Cerdanyola del Vallès i per què tantes vegades s'han volgut substituir les carxofes del delta per asfalt, ciment o, més recentment, màquines escurabutxaques.
En un altre assaig, l'argument sobre “l'erosió i l'entropia”, i la metàfora dels “turons enteranyinats” són explicats també en imatges de blanc i negre, però és clar que s'està obrint un forat el debat contemporani de tons verdosos sobre la renaturalització de la ciutat.
Obra d'interès per als experts, el seu format singular d'assaig il·lustrat l'apropa també a un públic més ampli. Per exemple, a tots aquells que voldrien anar uns pams més enllà de la Barcelona central que tan bé descriu Alexandre Cirici. Parcerisa ens parla de la geografia de la “ciutat necessària”, que no és només la dels llocs centrals i identitaris, sinó també la de tots aquells altres que donen raó de ser a una metròpoli.
Endreçat en tres grans blocs, el llibre acaba amb “sis laboratoris vius” que assenyalen algunes escletxes de l'urbanisme més recent, amb relació a Collserola i al litoral, al metro i a la prolongació de les grans avingudes, com la Diagonal. Al cos central, es posa color als que s'havien anomenat “anys grisos” de l'urbanisme barceloní (els del franquisme), una tasca inèdita que s'aconsegueix il·luminant plànols en blanc i negre i magnífiques fotografies a vol d'ocell. I com a obertura se serveixen quatre assajos sobre la Barcelona capital: un títol que sembla impregnat dels somnis de rabiosa actualitat, quan es refereix a qüestions que van ser molt importants per a la ciutat fa quasi un segle. El projecte neuràlgic de la plaça Catalunya, la moderna obertura de la Via Laietana cap al mar i de Balmes cap al Tibidabo, el ric imaginari de León Jaussely per la monumentalització de la ciutat i la conquesta de la mola de Montjuïc, són, a criteri de l'autor, remarcables esforços que configuren la visió del catalanisme polític per convertir Barcelona en una veritable capital.