Salvador Domènech,. ENTREVISTA
pedagog i assagista. lluís llort
“Moriré antifeixista”
Salvador Domènech és un home afable i generós. Bon conversador i encara millor escoltador, si tenim en compte la feina que du a terme per transformar en assaig memorialístic, abans no es perdin per sempre, els records de persones que van viure fets destacables. Aquest hauria estat el cas de Salvador Gomis (Barcelona, 1919-2013) si Domènech no l'hagués localitzat a temps. Els de pic i pala. Diari i memòries d'un ‘biberó' durant la Guerra Civil, inclou el diari personal que Gomis va escriure entre el 17 d'octubre del 1936 i el 8 de març del 1938, abans d'incorporar-se a l'Exèrcit Popular; les memòries que l'autor va elaborar als anys vuitanta sobre els tres-cents dies d'activitat militar que exercí, majoritàriament, fent servir el pic i la pala; fragments de correspondència, pròleg de Pep Cruanyes i presentació, epíleg i annexos de Salvador Domènech.
Una nova obra rigorosa, vital i acurada, que s'afegeix a les que Domènech ja ha publicat seguint el fil de la seva passió per la recerca del passat narrat pels seus protagonistes.
Vostè és pedagog, què l'atrau tant del passat?
Un pedagog ha de conèixer el passat si vol entendre i explicar bé el món que l'envolta. El que he intentat és amarar-me dels valors educatius dels assajos renovadors de l'escola catalana del primer terç del segle XX. I una cosa ha portat l'altra.
Com entra en contacte amb les persones a les quals ajuda a redactar les memòries?
Formo part de les associacions Amics de l'Institut-Escola i Exalumnes i Amics del Patronat, des dels seus inicis; això m'ha permès fer recerca històrica oral i descobrir tresors escrits, com el de Salvador Gomis, o bé els de l'Encarnació Martorell i Ramon Arau. Tot molt espontani. És fantàstica l'amistat intergeneracional que he aconseguit amb les persones que van viure la República i van patir la Guerra Civil i la dura postguerra.
La memòria que no és escrita mor amb el seu ‘portador'. Està duent a terme una mena de croada contra l'oblit?
Si no mor, es dilueix i es desvirtua, i al final es perd. Els records i les memòries escrites acaben esdevenint documents històrics de consulta, sempre que no acabin al drapaire o al contenidor blau. Qui ha viscut en una dictadura i té consciència social no pot oblidar. No pots restar indiferent davant les injustícies comeses contra el nostre país i contra els nostres pares i avis. Moriré antifeixista.
Què li agrada més, submergir-se en la història a través de documents o que li expliquin els seus protagonistes i vostè fer de megàfon?
De fet no he deixat de fer les dues coses. Amb la tesina i la tesi doctoral vaig submergir-me en el món dels instituts-escola, de Josep Estalella, del gran Manuel Ainaud, de les escoles del Patronat Escolar de l'Ajuntament de Barcelona..., i s'han anat publicant. I si ara faig més de megàfon, com tu dius, és perquè les persones són més captivadores que uns fulls groguencs o uns retalls de diari.
Què ens explica a ‘Els de pic i pala'?
En síntesi, mostra la vida –a la postguerra i al front– d'un jove amb inquietuds i valors, catalanista de sentiment independentista, que lluita contra els feixistes fent servir, bàsicament, el pic i la pala per tal de cavar rases, construir fortificacions, posar filats... Tot fefaent. Com que no som nord-americans, és difícil que aquesta obra es porti al cinema, però la trama i el ric contingut fan que aquesta història de Salvador Gomis sigui allò que en diem de pel·lícula.
Què aporta de nou al molt (potser mai no és massa) que ja s'ha escrit sobre la Guerra Civil?
Tens raó, mai no és massa, sobretot en una temàtica com la Guerra Civil, tan propera i tan dolorosa malgrat els més de 75 anys que han passat des de la seva fi oficial. Els de pic i pala aporta no només un diari personal molt interessant de Salvador Gomis escrit a la rereguarda i unes memòries d'un soldat enginyer del Batalló Thaelmann de les Brigades Internacionals, sinó que és una important contribució literària com bé reconeix en Pep Cruanyes en l'excel·lent pròleg que signa.
Són llibres molt curosos que demanen molta feina, atenció i respecte. Entre converses, redacció, documentació i revisions, quantes hores hi pot arribar a dedicar?
De l'antic alumnat republicà i dels meus pares, sobretot, he après que les coses que es fan amb amor no es poden quantificar ni mesurar amb paràmetres de rendibilitat ni de temporalitat. Són molts dies i moltes hores les que inverteixes a fer d'editor literari. Quan fas llibres en gaudeixes tu i fas gaudir als altres. Això és el que compta, al cap i a la fi.
Li agradaria que quan vostè tingui 80 anys algú escrigui les seves memòries? Segur que té molta saviesa per oferir als lectors futurs...
Si escriure un llibre sempre fa il·lusió, quan és compartit la satisfacció és més gran. Voldria continuar aportant testimonis originals i suggestius a les noves i no tan noves generacions. Les ganes hi són... En ser una persona sense rellevància social, no crec que tinguessin gaire interès, unes memòries meves. En canvi sí que m'agradaria que alguna de les meves tres filles fes un llibre de la família Domènech quan el seu pare fos molt més gran. Penso ara en l'Ona, que és molt creativa, amb la qual vaig gaudir molt escrivint Tres memòries i un naixement.