Retruc de l'ànima

Arribarà un dia, no sé quin i el desitjo llunyà, que es publicarà l'últim llibre imprès, tampoc no en profetitzaré el motiu, no sé si serà perquè desapareixeran els llibres o perquè qui es fondrà en l'horitzó serà el nostre idioma; en qualsevol cas, si les circumstàncies ho exigeixen, m'agradaria escriure el pròleg d'aquesta edició terminal. Pura coqueteria de prologuista. Ja no hi ha incunables inèdits per poder inaugurar el gènere, així que només em queda l'oportunitat de clausurar-lo. Molts vaticinen que el llibre morirà substituït per alguna andròmina virtual, encara que jo sóc del parer que abans seran els lectors l'especie que s'extingirà per inanició, per suïcidi col·lectiu. Però no vull entrar en discussions sobre ous i gallines.

Amb els anys he arribat a escriure una quantitat considerable de pròlegs i presentacions liminars de tot tipus, i fins i tot n'he arribat a fer una forma de vida, una professió, així que seria un honor poder dir l'última paraula. Explico tot això perquè aquest petit llibre de poemes, Retruc de l'ànima, té aquesta solidesa de pedra inaugural o de gest de clausura, amb ell comença o acaba una època de la poesia occidental. És evident que ens falta perspectiva per saber del cert què anuncia aquest retruc de la Boixalleu.

És necessari saber que l'Univers té uns tretze mil set-cents milions d'anys per fer-nos càrrec de la realitat que ens ofega cada dia? De la mateixa manera, no ens cal conèixer quina edat tenia Angelina per apreciar les virtuts de la seva poesia. Tampoc no sabem gairebé res de la seva vida, ni si li agradava el gelat de vainilla o les pel·lícules de romans. La seva biografia forma part de la secreta intimitat de la persona. Ah, maleït Sainte-Beuve! Hi ha molt fetitxisme literari, massa, no cal conèixer ni tan sols el rostre de l'escriptor, ni saber quins són els seus estudis o el nombre de fills que ha parit. Faig aquestes consideracions una mica irades perquè massa sovint les vicissituds vitals de n'Angelina han estat motiu d'un tafanerisme indigne i extraliterari. La poesia d'Angelina Boixalleu es presenta nua, sense tragèdies afegides, sense orles doctorals; és una poesia on la paraula recupera la substància primigènia, on res superflu s'interfereix en el discurs. Aquesta poesia, feta de marbre i vellut, és nítida, il·luminadora, com en aquells versos dedicats a una olivera mil·lenària: “Sóc on sóc, / perquè sóc soca”. La biografia poètica és una altra cosa, el pessic de quatre paraules trobades, el missatge escrit en clau inconscient, però que dibuixa el jeroglífic de la identitat. Una identitat marcada per la seva condició de dona: “Angles del meu dolor, / corbes del meu desig, / fina geometria femenina, / vers pervers de la nit, / triangle florit entre cames”. Les influències en la poesia de la Boixalleu són difícils de detectar, tan personal és la seva veu, però com ella deia amb ironia: “una bona poetessa sempre té plath a taula”.

S'ha parlat molt sobre la possible destinatària de la poesia amorosa boixalleuana. Era lesbiana n'Angelina? Es pregunten les veuetes empipadores de sempre. Quina importància pot tenir la resposta? Cap! Perquè tan indiferent és la seva sexualitat com qualsevol altra cosa que no sigui la valoració estricta de la seva poesia. “Posseïa / poesia”. La intimitat no és cap extravagància, és un dret irrenunciable que s'ha d'exigir. Era lesbiana Angelina Boixalleu? Insisteix la capelleta. I tots els malparladors ociosos recorden el títol dels seus poemes de joventut, L'esbós somniat, a qui els aguts ofidis del nostre cànon li tallen l'apòstrof i l'accent. Arribarem algun dia a jutjar només l'obra de l'autor? Busquem canonitzacions cíviques per reblar una admiració que hauria de limitar-se al paral·lelepípede llibresc. La meva intransigència només pot ser literària, la resta és anècdota, perversió xafardera. Si es descobrís que els germans Grimm són vius i pederastes, potser no permetria que els meus nebots hi juguessin a metges i infermeres, però continuarien llegint-los.

Si ens piquem els dits a temps en tindrem prou amb la poesia pura i autèntica d'aquest Retruc de l'ànima i ens deixarem estar de qui visitava els llençols de la Boixalleu, i de si els canviava sovint, em basta la claredat de la seva lírica per saber qui és i què vol. “Si no canviés d'identitat / ningú no em reconeixeria. / Si tanta condició em priva / no sé què faria. / Tantes veus com sento sóc.” I malgrat la seva impertorbable individualitat, Boixalleu és popular, tothom en coneix algun vers i fins i tot li atribueixen poemes que no són seus, perquè tothom la considera la poeta del poble; una categoria a la qual s'accedeix a través dels misteriosos camins d'una sensible majoria analfabeta. “Crostó que cruix. / Crosta que cau. / Ferida oberta.”

Dins de la petxina del seu missatge s'amaga l'elaborada senzillesa d'una dona, la contradicció d'una voluntat anònima i còsmica que rega i mima el joc floral de la poesia, fins i tot el rodolí proper. “Sóc una dona, dona / de Barcelona”. Retruc de l'ànima no deixa escletxa per al lector conformista, en les línies trencades dels seus versos hi descobrim veritat, l'autèntic pes d'unes paraules que podem trobar en qualsevol diccionari, arrenglerades en freda relació alfabètica i que sota la guia de la poetessa augmenten, multipliquen, els significats. Així de senzill i així de complicat.

Per acabar no puc deixar de banda la polèmica que ha envoltat aquesta edició. Els intents insistents perquè no fos jo qui prologués aquesta edició pòstuma han traspassat els límits de l'àmbit on s'han d'expressar les opinions. Hi ha hagut accions que s'han hagut de dirimir al jutjat de guàrdia, i tot plegat perquè una colleta amb mètodes feixistes s'ha atorgat la propietat del llegat de la poetessa. Les pressions rebudes per l'editor millor no comentar-les, ell sap el què ha hagut de patir per mantenir el seu criteri i la seva independència. Però les agressions i menyspreus que un grup d'exaltades sense control han exercit sobre mi mereixen constar en l'acta que aixeco amb aquest pròleg. Els insults telefònics, les cartes anònimes i les pintades [no adjunto la factura que una empresa de neteja de façanes em va cobrar després d'esborrar els grafits del tipus: “Deixeu, deixeu la Boixalleu” o “Nosaltres menstruem, nosaltres prologuem”] no mereixen cap altra resposta que no sigui policial, però sobretot qui no es mereix tot aquest despropòsit histèric és la nostra poetessa. Angelina Boixalleu va deixar ben clar abans de fer el seu darrer sospir, que la seva poesia pertanyia al poble, un poble sense distinció de sexe, ni de color de pell, ni de qualsevol altra classificació que els intransigents vulguin inventar. El poble de la Boixalleu és universal i ningú no pot determinar-ne els límits, ni inventar-se'n un terme municipal. Entre els que només s'interessen pels detalls de la seva intimitat extraliterària i les que volen apropiar-se-la i tancar-la dins el triangle violeta de la seva ignorància, estic jo, humil prologuista que només vol l'atenció que m'heu de fer per atendre la presentació que us portarà a la poesia d'una dona, però sobretot d'una escriptora del més alt nivell, que és molt més important.