Art

d'ara i d'aquí

Montse frisach

Anacronismes no bells

Sota el pes de tants segles d'història de l'art i de tanta tradició, i després de tants trencaments estètics al segle XX, l'escultor Gerard Mas (Sant Feliu de Guíxols, 1976) es va cansar de buscar la bellesa. Com si ja no tingués sentit fer escultura després dels marbres grecoromans, els de Miquel Àngel o les geometries de Chillida. Però a la vegada, Mas no ha deixat de sentir-se atret mai per l'escultura clàssica ni per les talles medievals, ni per tot allò que el remet a la tradició. “Buscar la bellesa, avui dia, em sembla una missió impossible. També tinc clar que fer les coses com es feien abans no té sentit”, assegura l'escultor.

Què millor, doncs, que prendre la tradició, utilitzar les seves eines i, literalment, transgredir-la. Gerard Mas acostuma a introduir elements anacrònics i inaudits a escultures amb formes que ens remeten al passat. Una bella dama d'alabastre policromat –que podria ser renaixentista però que clarament no ho és– dóna mamar a un garrí. Una altra, igualment bella, porta un collaret amb un escarabat daurat. Hi ha alguna cosa de grotesc i xocant en aquestes fines escultures que provoca atracció i rebuig a l'espectador a la vegada: “Es tracta de recuperar estètiques absolutament antigues i provocar contrastos.” Podem veure aquestes blanques dames a l'exposició que Mas presenta a la galeria 3 Punts de Barcelona.

Els animals tenen un especial protagonisme en l'obra de Gerard Mas, sobretot si són animals amb “mala fama”, una arbitrarietat com una altra, perquè la bona o mala consideració que els humans tenim dels animals obeeix en bona part a raons purament culturals. Els escarabats ens fan fàstic aquí, però els antics egipcis els adoraven, per exemple. Una de les sèries de Gerard Mas converteix animals “poc virtuosos” en deïtats dalt de peanyes. No són animals dels quals s'ha de fugir o matar amb verins o garrotades, són animals per adorar. Un simple ratolí de laboratori o un gos pit-bull esdevé un déu. “S'ha de veure la bellesa que hi ha en aquests animals, si aconseguim alliberar-nos dels prejudicis o superar el fàstic que ens fan”, afegeix Mas.

En una altra sèrie, Gerard Mas juga amb la idea d'esquilar la llana de les ovelles a través de la pedra. Ell també les “esquila” però, en lloc de llana, és la pedra de l'escultura. L'artista al·ludeix a aquella preciosa idea de Miquel Àngel: l'escultura ja existeix dins del bloc de material, l'únic que ha de fer l'escultor és extreure-la: “Si l'escultura ja és dins, el fet d'esculpir és com si esquilessis una ovella. Per això les meves ovelles són com esquilades neoplatòniques.” Les esquilades a la pedra també poden ser a l'estil suprematista de Malèvitx o amb formes que recorden Chillida.

A Gerard Mas li agrada provar amb materials diversos però sempre molt tradicionals: marbre, alabastre, pedra, fusta o resines. Els seus treballs més recents són talles de fusta, on sempre que pot deixa a la vista el tronc originari que ha generat l'obra. És el cas d'un pastor alemany, que sembla que guardi la galeria.

Al taller
Gerard Mas, format com a escultor a Llotja i també restaurador, treballa al seu taller de Sant Just Desvern tallant ell mateix les obres. L'exposició ‘Nous espècimens' (3 Punts, Enric Granados, 21) es pot veure fins al 14 de març.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia