“En el fons, al neolític eren com nosaltres”

Als 14 anys ja tenia clar que m'agradava. Tenia una germana més gran que jo, la Carme, que havia fet història i jo, en veure-ho, m'hi vaig sentir atret. Aleshores m'agradava la història en general, que si grecs, que si romans, que si egipcis...

Al grup escolar Bruguera de Girona fins a quart de batxillerat i després vaig anar a l'institut fins al PREU i, seguidament, vaig saltar a la Universitat de Barcelona. Vaig fer història general, centrada en antiga i medieval (en canvi, la moderna no la vaig fer tant), i quan ja estava a punt d'acabar, em vaig apuntar a l'especialització d'història antiga.

Sí, vaig pensar que valia la pena. I a més, vaig decidir-me a fer una altra especialització, que era arqueologia. Finalment em vaig endinsar en la prehistòria, segurament influenciat per professors molt bons. Vaig tenir Miquel Tarradell, per exemple. Era gent molt entusiasta.

Volia saber què hi havia abans del que més o menys ja era conegut. Pensa que el que ens explicaven de prehistòria a batxillerat –tot i haver-hi professors extraordinaris, com ara Sobrequés– era sobre els neandertals, la mandíbula de Banyoles, els Homo sapiens sapiens i després ja saltàvem als romans, com qui diu. Hi havia un buit molt gran. La meva curiositat anava cap aquí: “Què passa? Com és que hi ha aquest buit?” Alguns professors de la Universitat de Barcelona van ser els que ens van començar a obrir els ulls a tots. Jo ho veia una mica com la història dels pioners, una gent que va descobrir Europa abans que els grecs, els romans o altres imperis de conqueridors com els egipcis. Gent que de mica en mica, al llarg de mil·lennis, es va anar apoderant d'Europa. Una mica com els colons del Far West americà. Em va fer gràcia i potser per això vaig acabar centrant-me en el neolític: amb una gent que ve de fora i de mica en mica es va apoderant d'un continent.

No m'han pas decebut. Home, a vegades penses que podries haver fet altres coses o fer-les d'una manera diferent.

Mira, vaig començar a excavar el 1972, al jaciment de Mediona. De fet, hi vaig anar com a fotògraf. En aquella època excavava poca gent i pràcticament tots eren nois. Les noies a qui deixaven excavar eren molt comptades, els professors no n'hi volien perquè deien que no sabien fer anar el pic... En aquelles primeres excavacions vaig descobrir que les coses estaven superposades, i em va fer molta gràcia. Pensar que tu estàs vivint en un lloc i, sota teu, hi ha capes i capes d'història. El primer que vaig desenterrar? Era ceràmica prehistòrica. Jo estava acostumat a la de la Bisbal i la que hi havia per casa [riu] i imagina't descobrir una peça imponent, de parets gruixudes, preparada per resistir el foc! Això em va sorprendre força i la ceràmica acabaria sent una de les meves grans passions. També ho serien altres coses, com ara la indústria òssia, però realment la ceràmica va ser una cosa que em va sorprendre perquè era diferent, però alhora, molt similar a l'actual.

És que si t'hi fixes, un pagès del segle XIX era molt similar a un pagès del neolític. A la Draga mateix, hem trobat eines que són clavades, exactes, a les que es feien servir fa uns anys. I és que la funció fa la cosa: si tu has de plantar un pèsol, l'estri ha de ser el mateix ara que 3.000 anys abans de Crist. Són coses que et fan veure que les seves solucions tècniques eren molt semblants a les nostres. A mida que vas coneixent-los et vas apropant a aquesta gent i els perds el respecte, per dir-ho d'alguna manera, perquè veus que, en el fons, eren exactament iguals que nosaltres. Simplement, no disposaven de la tecnologia que hem acumulat nosaltres. Però el més bàsic per poder sobreviure, en un món de ramaders, pagesos i recol·lectors, ja ho tenien com nosaltres.

Jo crec que sí. Ara està molt de moda el tema de l'ecologisme. Doncs aquella gent ja ho sabia. Els primers grans destructors de boscos van ser els del neolític, però van saber aturar-se a temps. Els primers del neolític van desforestar molt perquè havien d'obrir camps de conreu, però alhora respectaven els boscos perquè, si no en tenien, no tenien matèria primera. De seguida van saber que havien de guardar taques de boscos, zones on anar a buscar la matèria primera que necessitaven per fer les cases o per construir les seves eines. D'alguna manera eren gent molt més conscient de tot això. El gran daltabaix va venir en l'època dels grans imperis, començant pels romans. Més endavant, l'imperi espanyol seria famós per haver-se carregat tots els boscos de Castella i de la Península en general per poder construir l'Armada. Tots els grans poders fan coses desmesurades, ara bé, petits grupets de 25 o 100 persones, que viuen en un poblat i busquen només sobreviure, el que fan al voltant és més que res neteja i no pas destrossa. I també ordenament. Aquest paisatge que tenim tots al cap, amb clapes de boscos i camps, és un invent del neolític. Nosaltres percebem aquests paisatges o un ramat de vaques com a símbol de riquesa, igual que la gent del neolític. Els ramats de cabres, que en aquella època suposaven una gran prosperitat, entre nosaltres ha perdut aquest simbolisme, però a l'Àfrica encara no.

Sí, jo havia excavat en coves i, principalment, en dòlmens a l'Empordà. La Draga es va poder excavar perquè va sortir l'oportunitat en el moment adient. Com passa algunes vegades, tot va ser fruit de la casualitat. Mentre feien les obres de la Vila Olímpica un aficionat de Girona, Joan Abad, va trobar una ceràmica cardial, el fragment d'un os d'un bou i em sembla que una petxina. Amb aquestes poques coses vam poder deduir que allà hi havia un assentament del neolític antic.

No, perquè els prehistoriadors estem acostumats a espais petits, com ara coves. Rarament treballaves en un poblat perquè els poblats són molt difícils de trobar. Una cova o un dolmen estan presents en el paisatge, però un poblat està enterrat i ha de ser per casualitat que ensopeguis amb materials que han sortit a la superfície. Jo només m'hi he trobat dos cops: a la Draga i a Ca n'Isaac, a Palau-Saverdera.

No. A la zona construïda, de seguida sortia la roca.

Vaig començar el setembre del 1976. Havia fet oposicions a professor en un institut de Girona i just quan estava a punt d'incorporar-m'hi em va sortir l'oferta d'aquí, a través de la Diputació. Buscaven algú que es fes càrrec d'aquest museu, d'igual manera que van demanar a Narcís Soler que es cuidés de les coves de Serinyà. Fins aleshores, del museu se'n cuidava el Centre d'Estudis Comarcals de Banyoles, que dirigia Jaume Butiñà, però ho van traspassar a l'Ajuntament.

Bé, el museu constava d'unes vitrines amb una caixa i calaixos a sota per guardar-hi materials. El 1949 havien muntat la Sala Corominas i quan jo hi vaig entrar estava atapeïda de mobles d'aquests.

No gaires. No hi havia conserge i per entrar-hi s'havia d'anar a demanar la clau a can Jepet (el flequer del davant del museu). Jo em vaig cuidar de visites escolars, concertades entre setmana, i els diumenges un policia municipal obria per als visitants individuals. Com que no teníem personal, jo em cuidava de gairebé tot. I com que vivia aquí a la vora, em tenien a mà per si sortia un imprevist o si es presentava una escola amb la qual no comptaves. No fitxava, però havia de fer moltes més hores de les que em tocaven.

Home, sí. En general, els arqueòlegs de la meva generació que vam entrar en museus ho vam fer en llocs petits com era aquest, mentre que els que tenien altres especialitzacions van entrar en museus d'art, més grans. A diferència dels grans museus arqueològics (com el de Catalunya, de Barcelona), que es dedicaven a exposar peces boniques, fossin d'on fossin, els locals estaven lligats al territori. Quan jo vaig arribar ja hi havia un fons, aportat pel Centre d'Estudis, que havia fet una feina molt important.

Podria ser. Passa que el gran públic té més tendència als museus d'art. Sí que hem aconseguit atraure els grups d'estudiants, tant de la comarca com de fora. De fet, de museus dedicats a l'arqueologia en general, en queden tres o quatre a tot el país. La majoria dels museus locals es dediquen a temes etnològics (el suro, per exemple), que atrauen més fàcilment el turisme. A la gent, li interessen les coses boniques, que s'entenguin amb facilitat i impressionin. Aquí tenim almenys deu o dotze peces que podrien estar perfectament en un museu nacional. I qualsevol peça de fusta de la Draga podria estar en qualsevol museu d'arqueologia del món perquè n'hi ha poquíssimes.