Pintura amb missatge

‘Mai no és suficient'

Aquest és el títol de l'exposició de Miquel Mont (Barcelona, 1963) a la Fundació Suñol. La presència d'aquest artista que viu a París des de l'any 1988 en exposicions col·lectives a casa nostra ha estat escadussera però suficient per no perdre el fil d'una sensibilitat exquisida envers la puresa del color, els materials, l'estructura i envers una actualització de l'abstracció postpictòrica, amb un grau elevat de geometria minimalista en un mapa lliure de gest existencial i encarat a la transparència. Certament, estem començant a reviure alguns dels moments postconceptuals de final dels anys setanta i primers vuitanta en què ressorgiren visions pictòriques com a confrontació amb el moment conceptual precedent. Com si després d'una recuperació històrica dels llenguatges conceptuals com la que hem viscut (parcial encara), toqués ara recuperar les visions pictòriques que arrelaren en aquella confrontació i que avui es mostren amb voluntat de síntesi.

Pintura ‘versus' arquitectura

En l'obra de Miquel Mont hi ha una concentració dels valors mínims, monocroms, apura el less is more i obté més densitat i força de la pintura en si mateixa. La presència de formes geomètriques, la relació arquitectònica que estableix amb el mur, la construcció d'obres amb formes i materials superposats en relació geomètrica, conviden a pensar que les mateixes cortines dels finestrals podien haver estat una obra més. Tal és la subtilitat en la relació obra/mur que presenten les quatre sèries de pintures que presenta. En la geometria ens ve al cap el ressò de Robert Mangold; en les propostes al mur, Sol Lewitt; i en el monocrom, Robert Ryman. Ni tan sols podem anomenar-les influències, sinó més aviat línies de confluència dins una de les vies pictòriques de l'abstracció de final del segle XX. En la combinació de materials industrials i del color i textura que aquests aporten, Miquel Mont és excepcional i realista: pladur, metacrilat, alumini, paper de seda, cartró, peanyes de fusta i imatges impreses en blanc i negre, materials entre els quals sovint el blanc de la paret s'incorpora com una superfície més de l'obra.

Missatges

Algunes peces deixen entreveure imatges fotogràfiques seleccionades dels seus quaderns de treball, en una concentració subtil de significats en la superfície pictòrica. Imatges que esdevenen pintura i que s' autoanihilen com a narrativa. En altres peces, és la veu de l'artista en forma de missatge gairebé aforístic: “Nunca es suficiente. Demasiado jamás es bastante” o també: “Quand tu es jeune, tout te fait tellement rêver. Après tu grandis et d'une certaine façon, ça devient... juste réel.”