Rastres invisibles

Als anys vuitanta, es va produir un canvi important a la pintura que trencava la dicotomia entre la figuració i l'abstracció. Les noves generacions de pintors figuratius estaven directament influenciats per l'abstracció. I a l'inrevés. I tots plegats hi afegien un fort componen conceptual a les seves maneres de fer.

Neus Martín Royo (Barcelona, 1968) va començar a exposar als noranta amb un treball realista, però no figuratiu, si agafem literalment aquest darrer concepte. Nascuda al Poblenou és normal que sentís fascinació per les velles fàbriques. I més quan li va tocar veure-les enderrocar per obrir la ciutat al mar en el període preolímpic. La visió que va oferir de les factories va ser la d'espais de buidor vital. La figura humana fuig de les seves escenes fins i tot quan fan referència a espais que en la seva essència han d'estar farcits de vida. Més que oferir un paisatgisme industrial, el que provocava l'obra de Martín Royo és una sensació profunda de solitud. Fins i tot una mica angoixant per un excés de nostàlgia d'un temps que ja s'ha esvaït.

I amb aquesta idea que alguna cosa s'està perdent, l'artista presenta a la Sala Parés l'exposició Objectes perduts, que ve a reivindicar els establiments i locals emblemàtics que es perden, es troben en vies de desaparició o senzillament expressen un món que es perdrà en el temps. Una operació d'aparença nostàlgica, però que des de la perspectiva de l'artista també és un reconeixements a espais que se'ls considera seus. Aquests llocs, tot i tractar-se de bars, restaurants, sales de ball, botiges de queviures, tendes de moda, centres culturals... que prenen sentit quan la clientela els envaeix, també es caracteritzen per l'absència de personatges. Els pocs que hi apareixen són propietaris o empleats que formen part del context bàsic de l'espai pintat. Entre les imatges que evoquen les obres trobem la Sala Apolo, el Liceu, el Colmado Quílez, el Flash-Flash, el 7 Portes, la Casa Parramón i altres establiments que singularitzen una ciutat enfront de la tendència d'unificar tots els centres de poblacions grans, mitjanes i petites amb els mateixos productes i les mateixes marques. A aquest concepte es refereix l'artista quan titula la mostra Objectes perduts.

Però els escenaris de Martín Royo no són indrets inhòspits, buits d'història, són espais en què la reverberació dels moments viscuts impregnen l'atmosfera que es respira. Rastres invisibles que en aquesta ocasió l'artista ha volgut omplir amb noms concrets amb la col·laboració de l'escriptor i periodista Rafael Vallbona. que ha creat uns quants relats inspirant-se en els quadres. No és nova la relació entre la pintura i l'escriptura, però aquesta col·laboració en concret eixampla la dimensió dels quadres. Si l'espectador ja té per ell mateix aquesta gran possibilitat d'obrir les portes d'un llenç i construir la seva pròpia interpretació, amb els relats de Vallbona, penjats a les parets de la veterana sala, hi afegeix noves excursions facultatives. Amb aquest tràfec, l'enganyosa solitud de les es cenes es trenca. Neus Martín Royo fa una mica de Sisa i convida a l'espectador a passejar per les seves obres.