L'‘indie' de cabells blancs

Diu Antonio Luque, l'ànima del grup sevillà Sr. Chinarro , que l'indie ja no existeix i que, per tant, ell no és valor de cap so alternatiu, que la memòria situa a finals dels noranta i que ja és una etiqueta comercial. Segurament té raó, perquè les etiquetes no defineixen, encaixonen. En el concert de divendres a l' Auditori de Girona, els indies que ja no ho són, alguns amb cabells blancs, d'altres calbs i alguns acompanyats de les filles, s'arreplegaven a la sala de cambra en un concert que va començar amb cert desànim, per les primeres cançons. S'hi va escoltar el més nou, El viaje austral, del quinzè disc, Perspectiva caballera (2014), del qual també van sonar Mudas y escamas, La canción de amor de turno o Famélicos famosos, però també temes del passat com El rayo verde (2007), El alfabeto morse (2008) o El gran poder (2008). Va ser íntim per la capacitat de la sala, però de la desgana inicial es va reviscolar amb cada cançó, sobretot quan van sonar San Borondón (2011) i Del montón (2006). L'hora i mitja de concert es va allargar amb un doble bis: quan s'obrien portes i amb els llums de la sala oberts, els no indies que encara conserven el fan de fa 20 anys van reclamar amb aplaudiments que hi tornessin. I ho van fer. Antonio Luque presentava les cançons a mode d'introspecció. Comentaris inevitables a la bellesa de la ciutat que l'acollia, d'entorn “medieval molt en sintonia amb l'època que ens toca viure”; van ser algunes de les referències iròniques, inevitables també, a l'actualitat política i cultural, com ara que l'FNAC és l'única botiga de discos que sobreviu, “originària de la civilització” que és França. Hi va haver també lluïment de la banda, de Jordi Gil a la guitarra, moment en què Luque hi va anotar la comparació amb Mogwai, per això dels llargs temes instrumentals a base de guitarra. Potser l'indie no existeix i el que ens han quedat són els versos. I com a gran lletrista que és, va fer una recomanació perquè l'endemà era dissabte, 14 de febrer, una diada com qualsevol altra, cantant Una llamada a la acción (2011), que en la tornada diu allò tan bonic i que fa primavera d'“en un mundo mejor, habrá que hacer el amor”.