CRÍTICA
jordi bordes
Lloable intent de tensar la tragèdia
La cloaca va tenyint el seu paisatge. D'entrada, és una comèdia d'embolics amb el típic qüestionament del valor de l'art contemporani (Arte, de Yasmina Reza, o el musical Merda d'artista són exponents similars que han fet estada a la cartellera de Barcelona recentment), amb un home que rep una trucada impensable, que el desarma còmicament. Després arriben els amics i el to segueix sent festiu tot i que es van notant les primeres fortors d'unes relacions podrides, envellides, a les quals fa temps que ningú ha revisat les canonades. (És quan els personatges tiren més cap a la comèdia de bulevard francès, de personatges petits amb ambicions frustrades habitualment). Cada entrada de nou amic és una nova caricatura que el públic ha d'identificar i situar-la al costat de les màscares dels seus col·legues de joventut. Aquell humor, tan de traç gros, ja no destaca tan descarat i es van descobrint noves relacions dels protagonistes que els enterren més en la misèria, des del prisma del drama més fosc i amarg. Fins al punt que tots ells s'adonen de la precarietat de la seva dignitat: arribats als 40, ja no es poden refugiar en la il·lusió de la joventut, de l'avenir; ja han d'assumir com són i batallar per no perdre quota de presència social, uns personatges que coincideixen amb els que Roger Peña ha plantejat, també, a Cremats (Apolo, 2015).
Els personatges de La cloaca, en realitat, no varien massa en la seva manera de pensar. Simplement, escena a escena, van ensenyant la seva manera de ser de fa dues dècades i d'avui mateix. I es descobreix que no han canviat pas massa. El treball dels actors, doncs, és anar dotant del color del que demana cada escena, sigui en el gènere còmic, en el dramàtic o en el tràgic i conceptual. Destaca Miquel Sitjar amb un entranyable advocat mig boig que, tal com demana el guió, acabarà sent el més lúcid. I Xavier Casan, que disposa d'un personatge covard que, només puntualment, s'atreveix a rebel·lar-se i explicar-se tal com és. També l'aparició de l'actriu Konstantina Titkova que, efectivament, el seu personatge revoluciona l'escena i aporta un punt encara més sòrdid a la misèria d'aquests homes que han superat els 40 anys.
Els continus canvis d'escena no generen encara el clímax per traslladar l'espectador al punt de transcendència buscat i es converteix en un perillós i innecessari allargament de la peça. Sí que és molt atractiva la música composta per a l'obra, que podria anar sonant igualment. Dissabtes, la funció acabarà amb un miniconcert (amb beguda de franc inclosa) per part de la banda. Aquest text de Maria Goos ja va arribar al Goya de la mà d'actors argentins amb traç de comèdia grossa. Potser es perdia alguna amargor però és que en la posada en escena actual la cerca d'aquesta profunditat potser va més enllà del que planteja Goos; es passen de rosca. Lamentablement, aquest text no aguanta la tensió que sí que excel·lia l'In on it amb gir dramàtic final que també va dirigir Òscar Molina amb Xavier Casan i Roger Pera, el 2011.