Riure per no plorar

Què són el humoristes gràfics

Per a L'Avi, la seva definició de l'ofici és simple i gens pretensiosa: “Jo em defineixo com a ninotaire, sempre ho he reivindicat.” Al seu torn, Joan Tharrats hi afegeix concepte: “També tinc una mica de filòsof. No ho sóc però extrec conclusions de l'observació de la vida quotidiana, faig aforismes...” Rebla Anthony Garner: “La meva intenció com a humorista gràfic és fer riure i també fer reflexionar.” Aquí fa diana Garner, l'humor no sempre és riure. L'humor pot ser seriositat reflexiva amb el recurs de la distorsió de la realitat. Per a Jap, l'humor dels ninotaires té unes arrels que es perden en el temps: “Els humoristes som com els antics bufons, vivim del poder, que és qui ens paga, però en canvi ens posem al costat de les causes perdudes.”

Per què es tem els humoristes?

Els humoristes gràfics no n'han de tenir prou de fer la gracieta, han d'anar més lluny. Així ho veu L'Avi: “Un acudit ha de ser com un cop de puny.” Per això aquestes pacífiques agressions fetes amb llapis i tinta tenen una resposta escrita en sang de debò. L'Avi va ser un dels humoristes que van viure de prop l'atemptat mortal de l'extrema dreta a la revista satírica El Papus. De poc li va anar, ja que en el moment d'esclatar la bomba es dirigia cap a la redacció. “L'humor resulta més ofensiu que les paraules serioses. A El Papus van posar la bomba per una portada on sortien uns falangistes.” Fer recorda aquell moment en què el conserge de la finca, José Peñalver, va perdre la vida: “Estaven arribant amenaces des de feia temps, i els responsables de la revista van donar ordres a la telefonista que no digués res a la redacció. Podíem intuir certes coses, però no sabíem res del que podia succeir fins que va passar el desastre.”

Com ara ha passat amb l'atemptat Charlie Hebdo, el cas El Papus va provocar indignació popular i una ràpida reacció del sector que va treure immediatament un llibre al carrer per donar suport als familiars de la víctima. Molt de rebombori, però, com recorden els dibuixants, mai no es va aclarir el cas.

Els límits de l'humor

La conversa amb els ninotaires porta a un dels problemes amb què s'enfronten cada dia. On es troben els límits de la crítica? Quina és la frontera que marca la ironia de l'ofensa? Tots ells estan d'acord que s'imposen uns límits. El que sempre s'ha anomenat autocensura. I que perceben com pitjor que la censura imposada, perquè és una lluita contra les pròpies conviccions. El ninotaire Fer creu que en la situació actual “hi ha temes que no es poden tocar. No et pots ficar amb l'integrisme islàmic, ni criticar la situació de la dona en aquests països”. Tharrats, al seu torn, opina que “es pot fer humor de tot, però no amb tothom. Es pot parlar de tot; que sigui ètic o no, ja és una altra cosa. Tothom es pot veure ofès segons de què es parli i la implicació que hi tingui qui ho rep”. Tharrats, que també té una dilatada trajectòria com a guionista de televisió, constata que no és només en l'àmbit de l'humor gràfic on es marquen fronteres. “Quan escrius guions per a televisió també passa: si fas un esquetx sobre taxistes, el gremi del taxi es queixa. La broma quan et toca de prop és més difícil d'acceptar.”

Tots se senten tocats pel tema de l'atemptat a Charlie Hebdo, però per a Xavi Torrent, “si els assassins no haguessin estat islamistes, s'hauria fet tant rembombori?”. I recorda l'ús antiislamista que se n'ha fet d'aquest atemptat: “I no hem d'oblidar el gran nombre de massacres que es produeixen a tot el món cada any i que ràpidament s'obliden.”

Fer riure avui

Per a Garner, “l'humor reflecteix molt bé com és una societat. En una societat més lliure es poden acceptar idees diferents, i això es reflecteix. Ara estem vivint un moment molt conservador.”

L'Avi fa referència a un episodi que va passar no fa gaires mesos i que va portar a un grup de col·laboradors d'El Jueves a crear la seva pròpia revista d'humor a la xarxa, Orgullo y satisfacción. “A El Jueves, la famosa portada [es va poder veure a les xarxes socials, però no va sortir mai impresa] que es va retirar i que va provocar la dimissió d'un grup de dibuixants no va ser retirada per ordres de la Casa Reial sinó de l'editor, la qual cosa és molt més greu.” També pensa que en l'època de la Transició hi havia un marge més ampli per a la irreverència en l'humor: “Ara hi ha la censura del que es considera políticament correcte, de seguida et poden acusar de racista o de masclista, abans això no passava.”

Del mateix parer és Xavi Torrent: “A l'època de la revista Barrabás, d'humor sobre esports i que vaig conèixer de jove, s'acceptaven més coses. Ara, la correcció política fa que tothom et digui què has de fer, es vol intervenir en la teva feina. Hi ha poca capacitat de crítica i d'acceptar opinions alienes.”

Per a Tharrats, “hem canviat la cultura de la crítica per la cultura de la queixa. Em sembla que la ironia s'està perdent, ara es porta més el sarcasme i la paròdia. I la paròdia entendreix el personatge. Parodiant, l'humanitza, encara que sigui un dictador.” I enllaça amb aquesta idea L'Avi: “Per això ara els polítics volen sortir a Polònia. Si no hi surts no ets ningú.”

Humor català

La universalitat o la localització de l'humor és un tema que mai no es defuig en un debat entre humoristes. Per a Jap, “l'humor és un llenguatge universal, les mateixes coses fan gràcia a tot arreu”. Tharrats creu que “hi ha uns esquemes que sempre funcionen, i després s'hi afegeixen coses pròpies, que s'adapten a cada realitat cultural. I hi ha tòpics que no sempre són certs; es diu que l'humor britànic és fi i subtil, però Monty Python o Els joves no ho són, per tant no podríem parlar d'un humor català de manera estricta”.

Amb què sí que estan tots d'acord és el mestratge de Perich en l'humor català. Per a L'Avi, “tenia la virtut de ser intemporal. No feia la caricatura d'un ministre concret, sinó que era un símbol, i per això els seus dibuixos encara funcionen plenament”. Per a Tharrats, ”Perich, amb els seus acudits, anava directe a atacar el poder i la estupidesa humana”.

Futur humor gràfic