Construcció del relat, en diuen

Una passejada pel National Mall de la ciutat de Washington, el parc on s'apleguen els monuments (memorials) que recorden fets històrics dels Estats Units, és útil per veure com es representa la història; és a dir, sobre el que últimament s'anomena “construir el relat”.

El primer memorial, l'obelisc de gairebé 170 metres d'altura dedicat al president Washington, és pura virilitat: una pedra punxeguda orientada cap al cel, metàfora freudiana monumental. I ho deixem aquí.

Durant la primera meitat del segle passat, el referent van ser les cultures clàssiques. Els memorials dedicats a Abraham Lincoln i Thomas Jefferson, que recreen temples grecs, se situen en el llindar del kitsch. A l'interior, hi trobem estàtues gegants que representen els grans presidents, una iconografia pròpia de deïtats orientals davant les quals ens sentim petits i prescindibles.

L'últim president que disposa d'un memorial erigit a Washington (1997) és Franklin Delano Roosevelt. La representació, d'una mida més humana, ja no fa pensar en un déu colèric. Li fa companyia l'estàtua del seu scottish terrier, i, més allunyats, la seva esposa i cinc homes fent cua per rebre una ració de sopa durant la Depressió. Aquest memorial inclou cascades d'aigua, plantes abundants i unes quantes sentències presidencials esculpides en pedra.

El National Mall incorpora monuments dedicats a la Segona Guerra Mundial: un enorme estany envoltat d'inscripcions grandiloqüents, 2004; a la guerra de Corea: un grapat d'estàtues de soldats que recorden l'estètica del còmic, 1995, i a la guerra del Vietnam: dues llargues parets reflectores on consten, sense distinció de graus, els noms i cognoms dels gairebé 60.000 soldats que hi van morir o desaparèixer, 1982.

L'última incorporació del parc és l'estàtua gegant de Martin Luther King (2011), que emergeix –malcarat i amb els braços plegats– d'un bloc de pedra i que fa pensar en un déu egipci. De fet, els monuments del National Mall que han envellit millor són els que incorporen menys imatges i més paraules. l dedicats a la guerra del Vietnam, el més discret de tots és el més impressionant. Va ser ideat per Maya Lin, una nord-americana d'origen xinès que va guanyar el concurs públic d'adjudicació quan tot just tenia vint-i-un anys. A aquella edat, Maya Lin sabia el que molts dissenyadors han oblidat: que les imatges estan sobrevalorades i que el millor relat es construeix amb paraules. La nació és dins la narració.