Les dones resplendents

“Tots els esforços artístics i intel·lectuals, fins i tot les bromes, les ironies i les paròdies, funcionen molt millor a ulls del públic si el públic sap que en algun lloc rere la gran obra o la gran enganyifa hi pot localitzar una polla o un parell d'ous.”

Si diuen que les primeres línies són decisives per a un llibre en mans del lector, el començament d'El món resplendent, de Siri Hustvedt, és demolidor. L'últim llibre de l'escriptora nord-americana és una obra mestra. Dens, complex, elaboradíssim. A El món resplendent Hustvedt no només desemmascara el “prejudici femení en el món de l'art”, com explica ella mateixa, sinó que dissecciona els mecanismes de la percepció humana i com les expectatives (l'existència d'una polla i un parell d'ous, molt sovint) en relació a qualsevol cosa o esdeveniment condicionen la manera com observem i processem un fet, un objecte artístic o una conversa en una tertúlia de cafè.

Fa setmanes que el vaig devorar i el seu eco encara ressona dins meu. Com han fet una darrere l'altra les novel·les de Siri Hustvedt. Des de la llunyana Allò que vaig estimar, amb què em vaig endinsar en el seu món i ja no n'he pogut sortir, fins a la recent, tot i que menor, L'estiu sense homes. És una escriptora genial, que fa de les seus llibres assajos novel·lats, en què cada línia conté profundes dosis de reflexió, en què les idees i les referències intel·lectuals s'escolen a cada diàleg. La seva literatura és brillant. Segurament, al dia d'avui, molt superior a la del seu marit, Paul Auster.

Si llegeixes Hustvedt ressonarà dins teu durant dies, setmanes, mesos. Perquè la seva escriptura té fons i deixa petjada. I ressonarà també perquè els temes que aborda, moltes vegades servint-se de les idees de pensadors clàssics, són de rabiosa actualitat. Si no, què me'n dieu de l'última mostra de menysteniment de la dona al nou govern grec? Perquè si la protagonista d'El món resplendent, l'artista Harriet Burden, està farta de sentir-se “l'amfitriona de les festes del seu marit” hi crea un complex joc de màscares artístic per fer-ho palès, o si Siri Hustvedt ha d'aguantar la impertinència d'un periodista que li diu que l'únic que l'interessava d'ella és saber més coses del seu marit, què no hem d'aguantar les dones d'arreu del món en la nostra vida professional i quotidiana? A Grècia es vol començar una revolució que s'hauria d'estendre a tot Europa amb un equip de govern que oblida la meitat de la seva població. Una revolució que es qualifica de radical però que no és més que la recuperació de l'ideari i sentit comú socialdemòcrata, tan maltractat i menystingut com les dones del continent.

Són moltes les dones resplendents que veuen la seva lluentor eclipsada per les convencions, els prejudicis i les expectatives fonamentades en la mena de genitals. Entre els ambients més rancis, però també entre la progressia novaiorquesa en què es mou la Harriet Burden de Hustvedt. Aquest és un mal que impregna totes les esferes, també les més revolucionàries i cultes. Connectant amb el que escriu Hustvedt, no em vull perdre l'exposició al Matadero de Madrid, Guerrilla Girls 1985-2015. Perquè la resposta a si encara s'han de despullar les dones per entrar als museus, continua sent afirmativa.

Un últim apunt: en honor a aquest col·lectiu feminista nord-americà, batejo aquest racó com a Guerrilla Corner. Perquè els noms sempre, sempre, són una declaració d'intencions.