La Indoxina que ja no existeix

Les cròniques viatgeres de Norman Lewis (1908-2003) exploren mons en extinció a partir dels petits detalls, de vegades insòlits, amb una mirada minuciosa i atenta. L'autor de Nàpols 1944, Terra daurada i Un viaje en dhow era un escriptor de la working class, atípic en la constel·lació d'estrelles de la literatura de viatges britànica del segle XX (Paddy Leigh Fermor, Wilfred Thesiger, Jan Morris...), que resumia els seus interessos per “viatjar, escriure i cultivar lliris blancs”. I, en tot, se'n va sortir prou bé. Per això són molt d'agrair les traduccions que Núria Salinas ha fet per a l'Altaïr.

En la més recent, Un dragón latente. Viajes por Camboya, Laos y Vietnam, Lewis retrata l'ocàs del règim colonial francès a la Indoxina dels anys cinquanta, prèvia a la devastadora guerra del Vietnam. Aquest creador de prosa depurada i amb un do especial per transmetre atmosferes es movia amb discreció pel sud-est asiàtic, un fet que li facilitava la descripció de paisatges, persones i societats amb sensibilitat i elegància. “Els europeus van corrompre Indoxina però no van aconseguir barbaritzar-la”, diu.

L'autor recorre un periple del qual destaca, per exemple, com a Saigon, quan acabava el toc de queda, la gent sortia del llit i se n'anava directament al carrer per rentar-se: “El carrer és l'extensió de la casa.” Visita el principal fumador d'opi de Phnom Penh, les ruïnes d'Angkor (“Tots els monuments de l'antiga Grècia podrien englobar-se en aquests temples”), Dalat, les zones de bandits, els territoris controlats per l'exèrcit del Viet Minh... I el millor de tot: ens ho mostra amb un humor fi, i ho fa sense jutjar. Un clàssic.