De restitucions a ofrenes

Per celebrar els 25 anys de carrera literària, 1990-2015, acaba d'arribar a les llibreries la darrera novel·la de Joan Carreras, L'àguila negra, guanyadora del premi Sant Jordi. Al llarg del quart de segle, la producció de Carreras ha passat per quatre etapes diferents:  l'aprenentatge amb dos reculls de relats, 1990-1993;  la reorientació cap a la novel·la i la consolidació d'un món narratiu, 1994-2008; i l'assoliment de la maduresa com a narrador i la consegüent acceleració del ritme creatiu, 2009-2013; i, amb L'àguila negra, un replà en l'ascens artístic de l'autor, a partir del qual podrem esperar obres d'encara més ambició conceptual i literària. L'assoliment de la maduresa va anar acompanyat d'un gran reconeixement per part de la crítica i el públic.

L'àguila negra és i no és hereva de l'obra anterior de Carreras. Si bé és cert que reconeixem el seu món literari de figuració realista, la seva veu narrativa treballada, precisa, i alguns temes molt seus com la solitud, la identitat, la mort i la societat, també és igualment cert que la seva nova obra presenta diverses novetats. La primera novetat decisiva és la voluntat panoràmica de fer servir el gran angular per presentar-nos una vida sencera, la del dentista Marià Solvell, des del bressol a la tomba, com se sol dir.

Al llarg de la novel·la resseguim, fil per randa, l'existència de Marià passant per les èpoques de la vida –infantesa, adolescència, joventut, maduresa, vellesa– per trobar solucions als tres gran reptes vitals segons el gran psicòleg Alfred Adler: l'amor i la família; l'amistat i les relacions amb els altres i el món; i la professió i la contribució a la societat. Carreras necessita l'efecte gran angular perquè ens vol explicar tota una vida, però també perquè ens vol fer entendre que una vida és tota la vida i tota la vida és una síntesi de llums i ombres. La vida no es pot viure de manera parcial, perquè la vida arriba amb la mort, l'amor amb el desamor, la passió amb l'avorriment, la llibertat amb la privació, el despullament amb l'ocultació, la felicitat amb el dolor, el somni amb la realitat, la certesa amb el dubte, la responsabilitat amb la desídia, l'alteritat amb la solitud, la salvació amb la perdició... Carreras ens diu que la vida és una i ho integra tot, triomfs i derrotes, tant si ens agrada com si no ens agrada.  L'àguila negra és un cant a la vida, però un cant qualificat a la vida.  De vell, quan no és massa tard, Marià aprèn una de les lliçons supremes de la vida:  “L'ofrena de si mateix, i no la restitució dels altres, era l'única possibilitat de tornar a viure”. 

L'altra gran novetat respecte a l'obra anterior és un cert conservadorisme formal. Per narrar aquesta gran història vital d'un autèntic antiheroi, Carreras ha sentit la necessitat de rebobinar la pel·lícula de la història de la novel·la moderna per recuperar el format original de les primeres propostes artístiques i reconduir l'ampul·losa novel·la del XIX cap al segle XX, propostes com El cor de les tenebres, La mort a Venècia o El gran Gatsby, és a dir, obres narratives d'un realisme selectiu, alta concentració textual i un complex sistema de símbols que operava en profunditat. L'àguila negra té tots els elements. Carreras recrea la realitat catalana entre el 1951 i el 2012 a partir d'una tria exigent de detalls particulars carregats d'un valor simbòlic que enriqueix i aprofundeix el text, començant per la cançó de Barbara, recreada per Maria del Mar Bonet, que dóna títol a l'obra i projecta la seva ombra sobre el text.

L'opció que ha triat Carreras per donar forma a la seva novel·la, també ha portat algunes dificultats. A tall d'exemple, podríem citar el ritme narratiu que queda descompassat entre les dues parts, una certa falta d'agilitat en el punt de vista del narrador, la focalització de Gerard Genette i moments de diàleg massa estantissos.