‘in memoriam'
marta pessarrodona. Carles Garriga
Ell sí que hi era La porta del seu despatx
La poeta, narradora i crítica literària Marta Pessarrodona ofereix una evocació, reivindicativa i emotiva, del seu amic Carles Miralles
de 350 títols
Als meus vint anys i escaig, algú em va dir que escrivís el que pensava dels meus amics, que ho diposités a la caixa de cabals familiar i que m'ho llegís al cap d'una trentena d'anys. Ja ho avanço: no ho vaig fer. Segurament perquè a casa meva no hi havia cap caixa de cabals!
En qualsevol cas, he pensat repetidament en aquell consell, no sempre amb resultats plaents. En canvi, si en aquella eventual llista de dramatis personae amical hi hagués inclòs en Carles, segur que l'hauria encertat. Recordo, encara ara, aquella taula al despatx del catedràtic de grec que ell ja ocupava quan la resta érem uns simples estudiants de primer any d'especialitat, a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona no autònoma. Quan, al pas del temps, de molts anys, li vaig demanar de fotografiar-nos sota el retrat de Carles Riba al departament corresponent que ell liderava, vaig pensar que la justícia poètica existeix. Quan vaig coincidir amb ell alguna vegada a l'Institut d'Estudis Catalans, vaig tornar-ho a pensar. Sempre, quan veig la fotografia històrica d'aquells membres institucionals al pis d'arquitecte, on es reunien clandestinament, als nostres années noirs, també sempre he pensat en ell.
Avui que, lamentablement, hem arribat al capítol final de la novel·la de la seva vida, una novel·la que acaba malament, o no, perquè queda la seva obra, penso el que ja vaig expressar a un col·lega amic quan l'acomiadàvem. Sintetitzant-ho, crec que no se l'ha, o se l'havia, aprofitat prou. Si bé podem pensar amb Aubrey (1626–1697) i les seves Vides breus que quan un home de saber mor ens són robades moltes coses, amb la desaparició d'en Carles perdem molt saber que no vam saber –redundància volguda– aprofitar quan podíem. Una observació que faig des de la posició de companya seva de cursos comuns de lletres, quan se'm va oferir a ensenyar-me grec! La veritat és que no vaig aprofitar l'oferta i em vaig quedar amb un rudimentari àrab que he oblidat totalment! No recordo, francament, si a la seva oferta em vaig llançar a oferir-li un màster en Le Déuxième Sexe, de Simone de Beauvoir, la meva dèria d'aquells anys. En qualsevol cas, no tinc elements per jutjar la pèrdua que per a l'hel·lenisme a Catalunya suposa el seu recent traspàs.
Com a lectora corrent, però, sí que he aprofitat tant la seva Atenas (1993) que Maria Àngels Anglada li pregava que publiqués en llengua catalana, i que no va fer i no va ser pas per manca de ganes seves, com més recentment, el seu Homer (2005), que recomano. Un punt i a part, d'estricta lectora corrent són els seus mots preliminars a Caliu (1958), d'un dels més il·lustres exiliats de la guerra incivil, Lluís Nicolau d'Olwer (1888-1961), reeditat el 2012. Perquè Miralles ja ho diu en un poema, Espanya, 1936-1939, “I jo no hi era”, per seguir amb un repetit “recordo”. Avui, la reedició de l'obra d'un dels catalans més interessants i desconeguts del segle XX, prologada per Miralles i desempolsant el pròleg de Jordi Rubió Balaguer, em sembla emblemàtica. Tot plegat em fa pensar que tant ell com tots els nascuts abans del 1975, la seva i la nostra biografia comença al 1939. Quan no hi érem!
Pel que fa al Miralles poeta, sí, també, que puc gaudir de la seva poesia tot i la mancança, meva, hel·lènica, com en vaig gaudir ja des del primer moment. Un gaudi de lectora corrent que vaig poder recordar quan al 2007 ell ens va demanar a una sèrie de col·legues una antologia del seu corpus poètic. En va resultar el volum No me n'he anat. Un títol, dit sigui de passada, amb el qual ell va jugar fins al final, inclòs el seu esplèndid ictus. Com alguns lectors –que no exclou lectores, com jo mateixa– saben, és una antologia feta coralment. Alguns d'aquells ocasionals antòlegs vam coincidir en aquell exercici que, per a mi, em va resultar inèdit. Inèdit i encoratjador, perquè no sempre els autors o autores són o som bons antòlegs de la pròpia obra. Si el nostre exercici serveix de tast per emprendre la lectura global de la seva obra, ens n'hem de felicitar i, especialment, felicitar-lo a ell.
Tornant al començament, però, no puc deixar de consignar que ell i els seus condeixebles formem part d'una generació universitària sovint considerada perduda, perquè vam sovintejar tant les classes com les manifestacions antifranquistes, que suposaven constants pèrdues de classe, precisament. Si mirem l'obra de Miralles, potser alguns rectificaran la sensació de pèrdua. I és que un guru de l'època, al nord enllà espriuà que, per alguna raó, sempre acaba sent França, “l'enfer c'est nous, pas les autres”. Queda dit. No sense una recança carneriana per aquella persona sàvia i honestament ambiciosa ja des dels anys estudiantils. Una persona que, si hagués fet cas del consell al qual m'he referit de bon començament, mai no hagués suposat tan sentimental com he pogut comprovar en els seus darrers anys. (Un parèntesi: la seva desolació enfront del cas Lluís Segalà, condemnat republicanament i universitària.) Quin fred i quina malenconia la desaparició de Carles Miralles! Pel que fa a cultura, però, ell sí que hi era.
Al departament de Filologia Grega de la Universitat de Barcelona, la porta del despatx de Carles Miralles és tancada. Han penjat una nota de premsa que diu que es va morir fa pocs dies. Es fa estrany, perquè aquell despatx era el lloc acostumat de feina i de converses, on es tractaven afers sempre urgents i on la literatura acompanyava uns diàlegs amables.
No li va agradar gaire jubilar-se. No pas perquè no tingués coses a fer, o perquè cregués que era imprescindible –i ho era en tants aspectes!–. Però sabia que trobaria a faltar el contacte amb els alumnes, la paraula personal, el goig d'ensenyar i d'aprendre veient-ho. Amb diferents tonalitats, les aules, el despatx o el claustre, per on li agradava passejar tot parlant amb qui fos, eren llocs on el seu jo es prolongava, indrets familiars que s'estimava.
Va voler servir la institució universitària no només com a docent o investigador sinó ocupant un càrrec de gestió, el de vicerector, durant els anys 1981-86. Ho va fer per sentit del deure i per convicció democràtica; no pensava que el seu prestigi professional el legitimés per a aquella funció sinó que el projecte era a favor de la comunitat. Però no va deixar de ser un estudiós.
La seva carrera universitària presenta més de tres-cents cinquanta títols de caràcter científic, majoritàriament de filologia clàssica i de filologia catalana. Va començar a publicar molt jove, quan tenia 21 anys, el 1965. Deu anys encara per arribar a la mort del dictador, i uns quants més per recollir els fruits de la feina. Deia, amb una justificada satisfacció, que havia assistit a un canvi d'actitud dels col·legues europeus: de primer ens veien, condescendents, com a víctimes de la dictadura, fins que van acabar acceptant l'existència dels catalans com a filòlegs. El procés d'emancipació vers l'àmbit de la filologia europea ha estat obra sobretot seva.
Va haver d'esperar a l'any 1977 per veure publicat un article seu nord enllà, en un volum col·lectiu sobre novel·la grega. Però l'any decisiu va ser el 1981, quan va publicar un article sobre Arquíloc als Quaderni Urbinati di Cultura Classica, una revista de prestigi. Les relacions establertes amb l'escola d'Urbino aviat es van estendre per tot Itàlia i successivament per altres llocs d'Europa. Tenia 37 anys i ell i el seu departament prenien una nova volada.
A part de treballs especialitzats, de filologia clàssica o de filologia moderna, predominantment catalana, la seva obra presenta una quantitat notable d'estudis o reflexions sobre el sentit de la literatura i el sentit de la filologia, i sobre la cultura europea d'ahir i d'avui. Aquestes reflexions són també una guia espiritual d'ell mateix, un record del que deia i del que creia. Llegint-lo, hom pot refer xerrades, recuperar textos, sentir-lo parlar. El 1996 va sortir publicat en el volum Noi e i greci un capítol, escrit per ell, titulat Poeta, saggio, sofista, filosofo: l'intelettuale nella Grecia antica; el lector hi pot trobar desenvolupades idees que ja havia avançat, i possibilitats que més tard es veurien completades. Comparava l'intel·lectual modern amb els seus equivalents antics i en remarcava les diferències, i començava explicant com el món modern presenta una realitat fragmentada, sense un centre d'autoritat definit. L'article, tot ell eloqüent i entenedor, comença amb una pàgina vertiginosa, amb cinc notes a peu de pàgina amb referències a tots aquests autors: Gianni Vattimo, T.S. Eliot, Salvador Espriu, Joan Fuster, Guillaume Apollinaire, Walter Benjamin, Luís Cernuda i Agustí Bartra. Més endavant, apareixen amb naturalitat altres noms, altres autors, que vénen a col·laborar amb el pensament segur i generós de Carles Miralles.
Algun dia, inevitablement, caldrà tornar a obrir la porta del seu despatx. A dins hi haurà, com abans, llibres i papers la lletra dels quals caldrà, com tantes vegades, desxifrar a partir del que ell mateix havia explicat. Que els records aleshores no restin com a fragments i que l'home íntegre se'ns mostri com sempre havia estat.