El paisatge que comunica

Envoltat de les seves pintures de paisatges amb arbres que floten en l'espai i amb cirerers florits amb escales repenjades esperant qui sap qui que exposa a la sala Parés de Barcelona, Àlex Prunés (Barcelona, 1974) comenta que subscriu al cent per cent una frase de Cézanne sobre el fet de pintar, certament molt intel·ligent: “S'ha de fer a la manera de Nicolas Poussin, del natural.” Així, Cézanne defensava que pintar del natural no era una simple còpia de la realitat. L'ordre, la geometria, la composició, s'havia de cuidar tant en un paisatge com en una pintura històrica o mitològica.

Prunés, que darrerament també s'ha decidit pel natural, pinta paisatges des de fa vint anys, i aquest és el gènere que defensa amb un entusiasme engrescador. Davant les pintures de Prunés no s'hi val quedar-se amb la primera impressió d'una ullada ràpida. Val la pena aturar-s'hi al davant una estona, de la mateixa manera que ell també acaba aturant el temps amb els pinzells. És aleshores quan apunten els detalls: un mirall suspès en el cel, les escales als arbres, arquitectures parisenques enmig del camp, elements de fires d'atraccions en espais solitaris... Prunés pica l'ullet a Magritte i Friedrich però també s'acosta a la tradició del realisme màgic catalana, que, per cert, també existeix.

L'artista sempre ha defensat la pintura a capa i espasa, i en concret la pintura de paisatge. Recorda que de petit ja sortia fora per pintar i li encantava anar al MNAC per admirar les obres d'artistes com Fortuny. “A més, els meus avis vivien a Olot, davant del casal dels Vayreda”, afegeix, orgullós. “Estic entestat a demostrar que la pintura de paisatge pot ser una eina de comunicació molt potent –comenta–. Pot explicar moltes coses. Vivim en una època de literalitat molt forta, on la saturació d'imatges ha fet que finalment la imatge tingui un valor. Per tant, què ens queda? La pintura és la salvació davant la saturació.”

Per aquestes pintures, Prunés s'ha amarat de la llum i el paisatges del parc natural del Garraf, del delta del Llobregat i d'una platja de Torredembarra. Però la realitat del que veu quan està davant el paisatge no serà mai l'objecte principal de la seva obra. Sempre hi ha algun element, misteriós, inquietant o poètic, que s'inmisceix en la realitat. És per aquesta raó que Prunés ha titulat l'exposició Miratges, perquè “quan mirem qualsevol cosa, mai no podem accedir a com és en realitat, veiem sempre un miratge.”

En aquests moments, Àlex Prunés està extremadament immers en el tema de la pintura de paisatge, no només perquè la practiqui com a artista, sinó perquè està elaborant la seva tesi doctoral de la facultat de Belles Arts sobre aquest tema. És per això que Prunés farceix la conversa d'interessants cites. “Baudelaire deia que la realitat ha de ser com un diccionari per al pintor”, diu.

Davant la situació de desànim general, Prunés veu la pintura com “la meva salvació” i com una manera d'assolir la felicitat. Assegura que en aquests moments en té prou de ser davant d'un arbre, sol, i pintar i pintar...