Abans del record, la separació

Un lleno. Amb un tendre i fràgil humor va mesurar Queco Novell l'oratori del tanatori de Sant Gervasi. La gent de teatre, com la Rosa (la seva germana) valora molt cada un dels espectadors que es treu la mandra de sobre, surt de casa, i s'asseu a la platea. Doncs, ahir a les dues migdia (amb un sol conciliador amb la primavera que ja s'apropa) tothom va voler acomiadar la Rosa. I fer costat als familiars: l'Eduardo Mendoza i el Queco, els més visibles. Es respirava la serenor després de la tempesta. La tamborinada que va haver de suportar Rosa Novell aquest últim any, ha estat de la magnitud d'El rei Lear, comentava Mendoza. Perquè, quan un ja es pensa que només li queda veure plàcidament com creixen els més joves, s'adona que tot es desencadena i que el seu poder es vincla. Efectivament, l'agost passat, en una fresca ombra de Viladrau, Rosa Novell tornava a fer un recital després d'un any de tractament. Es va atrevir a fer un recital de dues hores d'Espriu. Ella sabia que era llarg, però era tant la necessitat d'actuar que va ser inclement amb un públic que, en realitat, va disfrutar amb la proposta. En aquella vetllada el germà pensava que aquell tumor s'havia equivocat de cos perquè hauria de treballar molt per doblegar la voluntat de la germana. Sí, divendres la malaltia se la va endur. Però ha deixat en tothom la imatge d'una actriu i directora valenta, lluitadora, que va optar per acomiadar-se en silenci (aparentment, havia superat la malaltia que l'havia deixat cega, això sí) a l'escenari amb l'aparició lluminosa de L'última trobada. Ahir, el seu marit Mendoza va aclarir que no era moment encara de records. Que primer calia superar el tràngol de la separació. Un viatge també dolorós, però el reconfortarà veure com Rosa Novell ha deixat una empremta per la seva seducció escènica però, també, per una inesborrable actitud vital.

Presència extensíssima d'artistes. Des de Herman Bonnín, Jordi Coca, Ramon Simó, Xavier Albertí a Eduard Farel·lo, Cesca Piñón, Abel Folk, Josep Maria Pou, Lluís Homar o Carme Elias i Míriam Iscla, Jordi Boixaderas o Magda Puyo. O Muriel Casals, Pep Cruz, Joan Lluís Bozzo i Anna Rosa Cisquella, Oriol Broggi, Ferran Mascarell i Xavier Trias. També companys del cinema com ara Isona Passola, que va llegir les Benaurances del Nou Testament com a íntim secret de companyes coneixedores que una d'elles té el final imminent, però no s'abandona, segueix lluint i saludant. Explica Mendoza que una de les dèries que més desagradava era la “pèrdua de temps” de saludar tothom, per remot que fos el conegut. En aquestes hores llargues, l'escriptor s'ha adonat que, en realitat, aquesta era la força de la Rosa: el seu èxit teatral ha estat la voluntat que el seu personatge fos tan pròxim a cada espectador que volia donar una abraçada exclusiva a cada un dels que segueixen la trama en silenci. En el fons, saludar espontàniament i sense reverències a quasi desconeguts era la seva gran passió. I el que la feia apassionant a ulls de tothom. Si algun cop es queixava que el teatre li havia pres la vida; una amiga seva li insistia que era el teatre el que li havia donat la vida.

Rosa Novell va morir als 61 anys, quan encarava l'època de maduresa interpretativa i quan tenia a mans l'experiència per consolidar-se com a directora.

Diu Mendoza, com a escriptor que sap estructurar bé les emocions en les pàgines, que el dolç record ve després d'una etapa que fa evident la separació. El comiat, ahir a Sant Gervasi, el va posar la mateixa Rosa Novell amb una de les múltiples gravacions de recitals. Interpretava Cambra de la tardor, de Gabriel Ferrater, amb uns versos que cobraven ahir un sentit més profund: (...Sense enyor/ se'ns va morint la llum, que era color/ de mel, i ara és color d'olor de poma.). La Rosa ha marxat. Sí, definitivament. Però tornarà a la primavera. Amb tot l'esclat de records. I de vida.