Moments obscurs de personatges cèlebres

Partint d'aquesta circumstància, que descobrí en documentar-se per a la biografia einsteniana, Laurent Seksik ens explica no només la història de la difícil relació pare i fill sinó, d'alguna manera, entre tots els pares i tots els fills; una relació que, per la teòrica obligatorietat d'estimació recíproca entre els uns i els altres, acostuma a ésser conflictiva, en un grau més elevat quan ambdós tenen un caràcter fort. Amb major raó quan hom ha d'assumir, sense haver-ho demanat, la responsabilitat d'ésser el fill de: “El cognom Einstein és una càrrega per als mortals. Només hi ha una persona que tingui les espatlles prou amples per suportar un pes com aquest: el meu pare.” En situacions com aquesta, no seria d'estranyar que algun dels progenitors sentís la temptació de dur a la pràctica, més literalment del que convindria, la metàfora freudiana de matar el pare.

A Eduard, el fill abandonat, per més que en la seva immaduresa mental tingui visions i senti veus, no li caldrà arribar a un tal extrem, però sí que li caldrà aprendre a viure sense pare; aprendre a viure com si ell, el fill d'una de les persones més reconegudes del planeta, fos orfe; i no com si s'hi hagués quedat una vegada, com li acaba succeint, més aviat o més tard, a tothom, sinó moltes: cada vegada que Albert Einstein no el va a veure: “Ja he dit que era un pare absent. Ara ja és l'home invisible”; “La mort del pare no m'ha canviat gens. De fet, per a mi el pare ja feia temps que era mort.”