Per una semàntica del silenci

En la sessió que l'Institut d'Estudis Catalans va organitzar en memòria de Jordi Sarsanedas l'any 2007, Joaquim Molas repassava les seves trobades amb l'escriptor. Entre les nombroses coincidències de més de mig segle d'amistat, escollia: “La nit que, a Tòquio, vam aconseguir de fugir del marcatge implacable de la intèrpret i vam deambular sols i a l'atzar per avingudes multitudinàries i lluminoses o per petits carrers interiors estrets i solitaris fins que vam topar amb una trattoria en la qual pensàvem sopar en italià o, a tot estirar, en anglès, i on vam haver d'escollir a dit en un menú, tot ell, en japonès.” I val a dir que aquesta anècdota és una de les poques referències que he trobat aplicades a la relació del nostre autor amb la terra nipona. És clar, hi va haver un vague orientalisme d'entrada (vull dir, d'època), i no haurem de gratar gaire en la biografia per assabentar-nos que el seu pare, Ramon Sarsanedas i Oriol, va ser pioner, a Catalunya, en l'aplicació de la tècnica de l'urushi, la laca japonesa; però això no ens ajuda gaire.

Mirem, llavors, cap a la seva producció literària. Potser sí que hi ha un text que pot lligar-se, conceptualment, a aquesta petita joia que és Color de pluja. Es tracta d'un article, Haikai, silenci, publicat a Serra d'Or el febrer del 1995. De fet, pertanyia a una sèrie de proses poètiques que, al llarg d'una dècada, Sarsanedas va anar redactant com a comentari de la imatge de cada portada de la revista. Aquesta commixtió entre art literari i figuratiu –que, per cert, marca un aspecte central de la seva poètica– va obtenir una visibilitat rellevant en el moment en què aquestes contribucions van ser recollides dins el volum Paraules per a unes imatges (2004). Sigui com sigui, l'obra de referència, en aquest cas, era el quadre Codís (i com podríem no pensar en el poema Cada còdol de la glera?), d'Isabel Saludes, la qual, un any abans, havia visitat el país “de les delicadeses extremes”.

Sarsanedas recupera fins i tot l'haikai –que d'ara endavant en diré haiku– del poeta setcentista Buson amb què s'obria el catàleg de l'exposició de l'amiga pintora a Barcelona. Més enllà del detall històric, Sarsanedas ens descriu un jardí zen amb una pau basada “en l'aprofundiment de la soledat, en l'avenc del silenci conquerit amb l'esforç de la consciència”. I així la pintura es desclou davant els nostres ulls com es bada una flor, sense discursos, o fins i tot amb “el rebuig del discurs mitjançant el joc, i encara ben auster, dels colors. L'haikai, però, encara sense les paraules, tan poques, que fan l'haikai”. No deu ser pas una casualitat que l'única sèrie d'haikus que el poeta ha publicat en vida, amb el títol general de Petita suite en veu baixa, hagi estat incorporada dins el recull Silenci, respostes, variacions (2005). En un exemplar que va desar en una prestatgeria del seu despatx, havia anotat escrupolosament les dates de redacció de cada poema, i també les dades de les revistes en les quals, alguns d'ells, ja havien aparegut.

Quan Núria Picas, Eva López i jo ens vam dedicar a ordenar els seus papers, juntament amb els mecanoscrits de la Suite, vam trobar tres fulls més, amb haikus datats entre el 16 i el 25 de març del 2002. Tot d'una, vam decidir que, en cas de publicar-los, caldria respectar la intentio autoris inicial, això és, resseguir el mateix criteri que Sarsanedas havia expressat verbalment a Eugènia Bigas, tot i que la seva voluntat tan sols s'havia realitzat en l'esborrany que havíem recuperat. Vam parlar-ne amb ella, amb Paco Fanés i amb Rosa Vives. Vam descartar la solució positivista d'incorporar en un volum tots els poemes –alguns eren evidentment unes provatures– i vam optar per una tria consensuada. A partir d'aquesta elecció el conjunt de textos es presenta com un espai escènic dominat per la llum i el vent on les dramatis personae es redueixen a un tu sempre transeünt.