Més vides creuades

Fa prop de deu anys es varen posar de moda els relats calidoscopis, amb la possibilitat que la visibilitat del relat es converteixi en un dels atractius de les pel·lícules a partir del creuament de línies narratives al muntatge. El camí que va de Short cuts (1993) de Robert Altman fins a Crash (2004) de Paul Haggis, prolongant-se amb Babel (2006) de González Iñárritu, és representatiu d'un moment del cinema on la forma com s'explicaven les coses era més important que allò que s'explicava. En tercera persona, el darrer treball de Paul Haggis, sorprèn perquè sembla com una pel·lícula anacrònica, com un producte fet deu anys abans que ha aterrat en un altre temps i en unes altres modes cinematogràfiques. Aquest cop Haggis barreja tres històries que passen a Roma, París i Nova York i que tenen com a nexe comú el fet que algú ha perdut una criatura i que lluiten aferrissadament per poder trobar-la, per poder abraçar-la. Els relats s'entrellacen, els espais es fonen i els gestos d'una història acaben remetent a l'altra. Al final sembla com si tots tres relats no fossin més que un seguit de variacions al voltant d'un trauma originari que va trastocar la vida d'un escriptor el qual converteix els personatges de la pel·lícula en la projecció de les frustracions i inquietuds de la seva vida.

Paul Haggis acaba explicant una història de culpa, redempció i expiació que es multiplica com un curiós calidoscopi. El treball de posada en escena vol ser grandiloqüent i tot plegat vol tenir l'empremta d'un complex pel film que vol fer evident la seva qualitat. Haggis no naufraga en l'aventura però des del primer moment queda clar que el lluïment eclipsa moltes vegades els sentiments i la pretesa poètica de la proposta.