En record de Maria Girona

Una generació en el record

En les llargues i animades converses de cafè que vaig mantenir a casa de Joan Perucho i Maria Lluïsa Cortès, al seu pis de la República Argentina folrat de llibres, no hi faltaven alguns noms de l'art català que calia reivindicar i recuperar. El de la pintora Maria Girona hi era sempre present, al costat d' Amèlia Riera, personalitats femenines que destacaren en la generació de postguerra i que han sabut arribar al final de la seva trajectòria amb una personalitat creativa inimitable i recognoscible, enmig d'homes artista de gran vàlua. Van configurar una generació renovadora, sorgida gairebé al mateix temps que Dau al Set, o fins i tot una mica més tard, entorn dels Salons d'Octubre, però capaç de traçar un altre pont amb la Catalunya de preguerra. Si Dau al Set ho feia amb el surrealisme, ells ho feien amb el noucentisme més mediterrani i a partir de la seva lliçó ètica construïen una nova estètica. En poc temps, aquesta generació lluitadora de postguerra abocada a una o altra línia estètica, ha anat desapareixent, i amb ella el seu testimoni i record.

Llum i Mediterrània

Maria Girona (Barcelona,1923-2015) ens ha deixat el testimoni d'una altra via de l'art català que, sense renunciar als valors ètics i estètics d'un món amarat de llum i poesia pictòrica, ha fet honor als seus arrels familiars. El seu oncle Rafael Benet va ser un dels crítics d'art més influents del noucentisme a la Revista d'art i el seu pare, arquitecte i noucentista convicte, va ser un altre referent inesborrable. Va lluitar enmig d'homes artista i, en moltes ocasions, va quedar a l'ombra d'Albert Ràfols-Casamada (1923-2009), el seu inseparable company en la vida i en l'art, amb l'obra del qual a vegades es produïen uns vasos comunicants d'alè poètic, que enriquien l'obra de cadascú. Era una parella artística que sumava noucentisme i modernitat. Ni el seu pas per París, becats pel Cercle Maillol de l'Institut Francès, els va fer desdir de la vinculació a la Mediterrània.

Una aura tendra

Les pintures de Maria Girona transmetien una idea de calma i suspensió en el temps. Vivien en un temps auràtic que es podia trobar en un paisatge, un ram de flors, una olivera, una paret emblanquinada o en una finestra oberta al blau infinit. Hi havia una joie de vivre on la mirada trobava un punt de repòs. Tonalitats tènues, però amb traços decidits i clars, dibuixaven el que es vol deixar inacabat perquè l'espectador gaudeixi més de l'experiència estètica. La seva pintura convidava a la tendresa i la humanitat, quelcom que la societat contemporània no pot apreciar perquè no sap el que és el temps suspès de la contemplació i el seu gaudi.