La frescor narrativa de Verdaguer

L'home més humà, el poeta més místic, el líric més preuat, l'autor més venut, llegit i estimat, el viatger més explorador, el protegit pels més rics, el defensor dels més pobres, el més amant de l'ortodòxia, el més atacat pels ortodoxos, el més perseguit pels poderosos, el més estimat pels catalans i un dels escriptors catalans més biografiats o convertits en protagonista de novel·la. Aquest és, ni més ni menys, Jacint Verdaguer, El poeta del poble. No deixa de ser agosarat ficar-te dins la pell i l'ànima d'aquest insigne personatge que va ser capaç de foragitar amb la paraula els dimonis que feia segles portaven els catalans tatuats en el seu ADN i encaminar-los cap a futurs engrescadors. És el que ha fet el tortosí Andreu Carranza en una biografia novel·lada en què ha pretès explicar el “Verdaguer més sensual, apassionat i conflictiu”.

Per aconseguir-ho. Carranza fa caminar la vida de Verdaguer en tres grans trajectes: Viatge a la plana de Vic, que va des dels seus orígens fins a la coronació del poeta en els Jocs Florals del 1868; Viatge a Montserrat, on descobreix el paradís que l'il·lumina i la musa que inspira la seva obra, la Mare de Déu; i Viatge al paradís, on analitza el canvi sublim de l'ànima del poeta des del periple que el va portar a Terra Santa i fins a la seva mort.

Sense fer gaires aportacions noves, Carranza sí que ficciona profundament les lluites juvenils del poeta i les seves contradiccions entre la seva vocació religiosa i la seva passió mundana, la seva generositat i l'ego interior de veure llorejada la seva obra, l'atracció per la terra que trepitja i les ganes de conèixer més mons, l'amor i servitud a la seva mare i la rebel·lió interior per dirigir els seus camins. Una etapa intensa que amb els seus vaivens es conclou amb l'acte decisiu: l'arribada al sacerdoci.

L'ideal suprem a què aspirava Verdaguer s'estronca en els dos anys que passarà de vicari al poblet de Vinyoles d'Orís, en plena guerra carlina, sense creació poètica ni satisfacció pastoral. La vida es tornarà a obrir quan entra a casa del marquès de Comillas. Allà descobrirà el nou món fent de capellà a la Transmediterrània, on clourà L'Atlàntida, que li donarà renom mundial. Després serà capellà i confident del marquès, especialment del seu fill Claudi López, amb qui viatjarà arreu d'Europa i també pel Pirineu, on crearà el poemari Canigó. És nomenat també almoiner, fet que motivarà que centenars de pobres i marginats de Barcelona el visitin cada dia. Mentrestant havia pujat a Montserrat, on havia descobert la simbiosi de la muntanya amb Catalunya: només la fe i la pàtria en comú poden portar alhora al paradís terrenal i al celestial.

El viatge a Terra Santa el farà renegar del seu passat i es dedicarà cada vegada més a la seva dedicació als pobres i entrarà en el món de l'exorcisme, un fet escandalós, especialment per a un capellà ortodox. Desterrat a la Gleva, tornarà a Barcelona a viure amb la família Duran, on fa estada la vident Amparo. Arruïnat per la compra d'una ermita i la tasca almoinera, truca a totes les portes que l'havien ajudat i ara el menyspreen. Tot el sentiment de perseguit i odiat explota quan Verdaguer comença a publicar a la premsa barcelonina uns articles periòdics ajuntats després a En defensa pròpia.

Perseguit per les autoritats civils i eclesiàstiques es trasllada a Madrid, on ha d'acceptar signar un document de disculpa que el bisbe accepta. Tornat a Barcelona, mor el 1902 a Vallvidrera. La desaparició més sentida arreu. Mai, ni abans ni després, hi ha hagut a Catalunya un homenatge popular com l'organitzat en la desaparició del que passarà a la història com El poeta del poble.

Andreu Carranza, en el seu anar i venir per les mils estampes d'aquesta atzarosa vida, narra amb passió i sensualitat els moments més àlgids i tortuosos del caminar de Jacint Verdaguer i els relaciona amb l'obra literària de l'autor. Fa entrar en el joc creatiu els personatges més propers, especialment els que l'han arribat a admirar i odiar a la vegada. Un fet que li permet bastir amb fruïció les escenes més conflictives, a més de generar un ampli retaule del país i el temps que li ha tocat viure.

Hi trobem l'audàcia narrativa del biògraf a l'hora de recrear en primera persona els moments humiliants que viu el poeta, mostrar les llagues que deixen a l'ànima les bufetades psicològiques rebudes del poder civil i de l'eclesiàstic, i les raons profundes de les seves actuacions i conviccions, ben conegudes.

També destaca, en l'aspecte narratiu, que en la seva lluita contínua entre el bé i el mal, el poeta vagi embastant tota una obra lírica i narrativa quantitativament i qualitativament immensa, que aprenen de memòria milers de coetanis seus, molts analfabets, que després transmetran als seus descendents. En aquest aspecte, ressalten els fragments de les cartes d'En defensa pròpia, alguns reproduïts a la novel·la, que van representar un salt narratiu cap a un gènere periodístic meritori per la seva frescor. Una frescor que es troba a faltar en la lectura del llibre, malgrat l'esforç que ha suposat per a Andreu Carranza la seva redacció.

El fet no desmereix en res el biògraf, sinó que deixa plena constància de l'actualitat i modernitat de tota l'obra de Verdaguer.