Genis al quadrat

El 1926 Salvador Dalí va fer el seu primer viatge a París, acompanyat d'una tia i la seva germana Anna Maria. Una de les primeres coses que va fer va ser anar a visitar el seu admiradíssim Picasso, al seu taller d'aleshores, La Boétie. L'amic Federico García Lorca l'havia ajudat a concertar la visita, a través de Manuel Ángeles Ortiz, que vivia a la capital francesa. Explicava el mateix pintor que la conversa amb Picasso va començar amb un “he vingut a veure'l fins i tot abans d'anar al Louvre”. “Ha fet molt ben fet”, li va contestar el malagueny. Dalí va portar el quadre Noia de Figueres i sembla que Picasso el va estar observant en silenci durant un quart d'hora. De la visita se'n sap poca cosa més, però en el taller de Picasso penjava Naturalesa morta amb bust antic, del 1925. No és casualitat que un dels quadres que pintaria Dalí a la seva tornada a casa fos Taula davant el mar. Homenatge a Erik Satie, que conté molts elements semblants al quadre de Picasso.

La visita de Dalí a Picasso no va ser, ni de bon tros, l'inici de la relació entre els dos genis. Els dos artistes es portaven 23 anys de diferència. Dalí ja era un pintor en actiu i començava a tenir reconeixement quan va visitar Picasso, però era molt conscient que en un futur podria competir amb ell. L'andalús, en canvi, ja era un artista consagrat i una referència per a tots els pintors joves que havien apostat per la modernitat. Un autèntic Déu per a qualsevol artista d'avantguarda. Per a un caràcter egocèntric com el de l'empordanès, que havia arribat a escriure als 15 anys en el seu diari que seria un geni, és normal que pretengués el reconeixement de Picasso, i a la vegada, posar-se a la mateixa alçada. Mirar-li als ulls directament i reptar-lo.

És aquest duel, aquest joc d'afinitats electives d'amor-odi i d'admiració a la vegada entre els dos artistes, el que el Museu Picasso de Barcelona i el Museu Dalí de Sant Petersburg de Florida, amb la col·laboració del Museu Dalí de Figueres, s'han proposat a l'exposició Picasso Dalí. Dalí Picasso, que ja ha passat pel museu nord-americà i que s'inaugura aquí el pròxim dijous dia 19. És el primer cop que s'estudia a fons el joc de relacions entre els dos genis, fonamentals, per motius diversos, en l'evolució de l'art del segle XX, que transita en camins paral·lels, entre el cubisme i el surrealisme, per part dels dos artistes.

Picasso i Dalí semblen tenir a primera vista caràcters completament diferents. La seva actitud davant la vida i el mateix fet artístic i la seva difusió també és divergent, malgrat que tots dos es van fer immensament rics. Van compartir un virtuosisme sobrehumà amb el llapis i els pinzells i l'interès per la ruptura estètica i per la importància del subconscient en el procés artístic. Però si hi ha un àmbit en què els seus camins es van tornar irreconciliables va ser el polític, sobretot després de la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial. Picasso, l'afiliat al Partit Comunista francès, símbol artístic de l'esquerra europea i de l'oposició al règim franquista, feia oïdes sordes a les contínues provocacions de Dalí cap a la seva persona, coronat com a artista oficial i a la vegada bufó del règim.

Hi ha també un obvi desequilibri en la relació entre els dos artistes. És Dalí, el més jove del duet, qui bàsicament busca “el pare” artístic i qui segueix les passes d'un Picasso enfilat al capdamunt del cànon artístic del segle, quan ell tot just començava. L'ombra de Picasso és, fins i tot, en una de les llavors del mètode paranoicocrític dalinià, la més gran de les seves aportacions a la pintura del segle passat. Girant i girant una postal colonial apaïsada d'uns indígenes davant d'una cabanya, Dalí va veure, en la posició vertical del cartró, una cara picassiana. Un rostre ocult. “Després d'un estudi durant el qual m'havia sumit en una llarga reflexió sobre les cares de Picasso i en concret de les de l'època negra, vaig buscar una adreça entre una pila de papers i de cop vaig quedar sobtat de trobar-hi la reproducció d'una cara que em va semblar de Picasso, una cara absolutament desconeguda”, va explicar Dalí. L'empordanès també va “veure molts Picasso” en el seu viatge amb Gala a Torremolinos el 1930. Després d'una migdiada a l'hotel, Dalí es desperta i una tallada de síndria en una fruitera retallada contra la finestra oberta cap a la badia li recorda les finestres cubistes de Picasso i li inspira obres “paranoiques” amb el bust de Voltaire sorgint d'una fruitera.

Ja als anys 40, Dalí es va atrevir a retratar el geni consagrat, dins d'una sèrie dedicada a personatges cèlebres. Pinta una imatge burlesca i decadent, una mena de mort de vida, damunt d'una peanya commemorativa. No sabem la cara que hi va posar Picasso quan va veure la pintura.