Mística entre màquines

Franco Battiato, sicilià a punt de ser septuagenari que, en això de l'art, ha tingut més vides que un gat, podria impartir una bona lliçó a molts suposats “visionaris” del Sónar sobre com es pot ser expressiu envoltat de màquines. Dos anys després del seu triomf a L'Auditori, l'idiosincràtic cantant va aterrar al Palau reubicat, per a uns, com a nova icona cool, i, per a uns altres, com a veu perdurable de molts d'aquells temes que activen ben de pressa el clic de la nostàlgia. I, tot i la certa fredor de la primera mitja hora, en la qual l'italià es va dedicar a fer, en paraules seves, “música experimental” inspirada en la seva producció dels anys setanta, Battiato –un dels grans noms de la present edició del Guitar Fest, tot i que de guitarres dijous no se'n va veure ni una– va anar engrandint el xou fins a fer-lo desembocar en un final pletòric.

Envoltats de teclats, fils, auriculars i artefactes electrònics, Battiato, Pino Pinaxa Pischetola i Carlo Guaitoli semblaven membres de la Stasi amb intenció de fer una d'aquelles escoltes secretes del film La vida dels altres. Però, més que denunciar a ningú, el trio va convèncer cadascun dels que havien exhaurit les entrades amb moments de gran bellesa –Prospettiva Niewsky–, instants fugaços d'hedonisme –Voglio vederti danzare, amb la gent dempeus–, més temes clàssics –La stagione dell'amore, que bona part del públic volia escoltar en italià i Battiato va cantar... en castellà– i revelacions com que era “un gran fan” de “dos místics formidables”: sant Joan de la Creu i santa Teresa d'Àvila. Gran tipus. I en forma.