CRÍTICA
Imma Merino
Un cineasta observa un museu
En una quarantena d'anys, el cineasta bostonià Frederick Wiseman ha aportat documents sobre una diversitat d'institucions nord-americanes. Des de Titicut follies (1967), que mostra pràctiques com ara la lobotomia dels presos en un centre de reclusió, Wiseman ha mostrat el funcionament d'hospitals, tribunals de justícia, comissaries de policia, escoles i universitats, fàbriques, laboratoris, centres d'acolliment de dones maltractades, etcètera. Wiseman no posa en escena i procura no interferir en la realitat que filma. Tampoc no es fa present a través de la narració en off, però és conscient que el cinema sempre és una elecció subjectiva que, en tot cas, ha de ser honesta i no-manipuladora perquè cada espectador pugui fer la seva observació (i reflexió) sobre les imatges. En qualsevol dels seus documents, però, hi ha impresa la seva experiència d'una realitat mentre la filmava.
Recentment, el gran Wiseman sembla arrelat a Europa per abordar algunes de les seves institucions culturals i artístiques. Després de La danza, a propòsit del ballet de l'Òpera de París, arriba National Gallery, on observa (i fa observar) el món d'aquesta pinacoteca de Londres, que, entre altres obres mestres presents al film, acull La verge de les roques, de Leonardo; l'inacabat Enterrament de Crist, de Miquel Àngel; La Venus del mirall, de Velázquez; Dama dreta davant del virginal, de Vermeer; Noi mossegat per un llangardaix, de Caravaggio; Samsó i Dalila, de Rubens, o L'última singladura d'El Temerari, de Turner. Algunes d'aquestes pintures, i d'altres, es mostren mentre escoltem els comentaris dels guies.
Invitació a pensar
Frederick Wiseman ho enregistra i convida a pensar sobre com mirem les pintures, la relació amb l'art a través de la mediació museística o l'intent que les obres dels vells mestres es facin reveladores a l'espectador actual. Wiseman filma les pintures sense voler fer-ho de manera transcendental i amb una mirada materialista, però no impedeix sentir que l'art és un misteri al qual ens hi podem enfrontar i potser no de manera impune. En la pel·lícula apareix la idea que des dels quadres també ens miren, però esperava que davant de Diana i Acteó, la pintura d'El Ticià sobre la deessa caçadora que produeix una metamorfosi mortal en aquell que l'espia mentre ella es banya, es parlés del fet que mirar (un altre, una pintura, una pel·lícula) pot tenir conseqüències.
En tot cas, Wiseman, que recull l'observació que aquesta galeria va ser finançada amb diners fets amb l'esclavatge, sembla especialment interessat en els processos artesanals. És així que enregistra amb fascinació com un fuster cisella un marc del segle XVIII, com s'envernissa una pintura o com un bastonet de cotó fa que brilli més un cel blau. Fins i tot com algú poleix el terra de les sales. Cap gest humà no li és aliè i això forma part de la grandesa d'aquest cineasta.
