Empúries, estratègica per a la conquesta

El jaciment d'Empúries no para de donar alegries als arqueòlegs. Una de les darreres troballes, de les més transcendents en els darrers anys pel seu abast històric, és la identificació d'una muralla de grans dimensions –d'uns tres metres d'amplada i uns dos quilòmetres de llargada– que, segons els primers estudis, podria pertànyer a la fortificació d'una base militar romana del segle II aC que hauria resultat clau per a la conquesta de la península Ibèrica. La descoberta va tenir lloc en el decurs d'uns treballs d'excavació del 2012 que es feien al jaciment en el marc de la reordenació del museu i la construcció del nou centre de visitants previst per aquest any. L'equip d'arqueòlegs, encapçalat per Joaquim Tremoleda, Pere Castanyer i Marta Santos, va topar amb un tram d'uns 25 metres i ha estat gràcies a aquells treballs de camp, juntament amb les prospeccions geofísiques i les investigacions posteriors, que s'ha arribat a la conclusió que estaven davant d'una troballa excepcional que, més enllà de l'àmbit arqueològic, aportava noves dades de gran transcendència per als historiadors.

Explica Tremoleda que fins aleshores només hi havia petits indicis que antigament a la gran ciutat romana d'Empúries hi havia hagut un establiment militar relacionat amb el campament catonià, segurament l'embrió d'aquella urbs que s'acabaria construint al segle I aC. Se sap que Cató, a l'any 197 aC, va esdevenir el cap de l'exèrcit més poderós que mai els romans havien enviat a Hispània i va instal·lar un campament militar a Emporion amb el qual va reprimir –amb gran duresa, segons les cròniques recollides per Titus Livi– la rebel·lió dels pobles ibers després de la victòria a l'anomenada “batalla d'Emporion”, començant pels indigets que poblaven la zona. “Va ser quan es va arrasar l'enclavament d'Ullastret”, recorda l'arqueòleg, encara que també indica que “la font potser exagera quan assenyala que van morir fins a 40.000 indígenes; potser magnificada pel propi interès del mateix Cató”.

Els llibres d'història expliquen que quan aquest romà va arribar a Empúries va trobar tota la província Citerior en rebel·lia, amb les forces romanes controlant només algunes ciutats fortificades. Aleshores, Cató, que va comptar amb dues legions i 15.000 aliats llatins, més 800 cavallers i 20 naus de guerra, va vèncer els rebels l'estiu d'aquell mateix any i va recobrar la província però sense aconseguir atraure's els indígenes ni els celtibers, que actuaven com a mercenaris de qui requeria els seus serveis.

És precisament en aquest context històric que a Empúries a nivell arqueològic sempre s'ha constatat una arribada de riquesa molt important. Es tracta del període que va entre el segle II aC i el 150 aC, en el qual es constata el creixement del port per donar acollida a vaixells immensos provinents d'Itàlia i reformes urbanístiques tan destacades com la construcció de l'àgora, l'stoa i temples diversos. La troballa d'aquest nou recinte militar se suma, doncs, a aquesta “època de màxima esplendor” que, segons Tremoleda, confirmaria que es tractava d'una “autèntica ciutat flotant a tocar l'Empúries grega, on els soldats recentment arribats i amb una paga a la butxaca, a banda de sotmetre la ciutat, la van enriquir i van dinamitzar la seva economia”.

Una altra de les hipòtesis que pren forma, com avança l'especialista, és que aquest campament fortament fortificat, juntament amb el seu important port, va servir de punt estratègic per a la conquesta d'Ibèria. Una campanya que es va irradiar des d'aquí i a través de la qual, com recull Titus Livi, va mostrar el geni militar de Cató. El recinte fortificat s'estenia paral·lel a la zona litoral, des de l'actual aparcament fins a l'hostal Empúries. Els murs els van construir amb la tècnica del doble parament de grans blocs poligonals de pedra calcària. El campament, d'una extensió d'unes 15 a 20 hectàrees, va tenir segons sembla una existència relativament curta, que inclou tres fases d'ús, entre la primera meitat del segle II aC i el darrer quart. Segons els estudis actuals –que es publicaran en breu en revistes especialitzades– es té constància que part d'aquell recinte va quedar posteriorment engolit pel procés de plena romanització de la ciutat grega i per la construcció d'una nova muralla romana de perímetre molt superior. Una part d'aquella base militar, però, no va ser engolida i les seves restes queden avui a extramurs.

Les restes han tornat a ser cobertes i, per tant, no són visibles, en espera de poder-les integrar en un futur proper.