‘in memoriam'
òscar montferrer
El descriptor tendre
Dijous passat va morir a Anglaterra el novel·lista Terry Pratchett
Terry Pratchett, escriptor amb formació com a periodista, ha deixat enrere la fase corporal de la seva existència. Massa d'hora i de manera injusta, deuen pensar tant sí com no tots aquells que, en un o altre moment, han entrat en contacte amb la seva literatura, que cal qualificar de majúscula tot i que, de manera habitual, el gènere humorístic tendeix a ser menysvalorat quan se l'avalua des de la geografia del continent sense tenir en compte la geologia del contingut.
A diferència d'aquells autors i autores que només viuen mentre els seus agents publicitaris aconsegueixen que el seu producte es mantingui en els prestatges de llibreries i grans superfícies –o només en les de les grans superfícies–, Pratchett viurà per sempre perquè la qualitat de la seva obra i la fidelitat dels seus seguidors ho garanteixen. És un fet indiscutible.
Anglès –en aquest cas, cal recórrer al tòpic–, Pratchett fa honor a la caracterització de l'humor que practiquen els seus compatriotes. El seu és un humor extremament intel·ligent que posa a prova qui el llegeix: la seva literatura és apta per a tothom gràcies a la quantitat de registres i nivells que la conformen, però només aquells que estiguin en condicions de dialogar en igualtat de condicions amb el que se'ls presenta n'extrauran tot el suc. I és això el que no percep qui no es veu capaç de respondre a la crida dels mots del creador del Discmón.
El gruix de l'obra pratchettiana transcorre en aquest planeta –Discworld en versió original–, que està constituït per la Gran A'Tuin, una tortuga immensa que es desplaça per l'Univers i que du en el llom quatre elefants lògicament gegantins que, al seu torn, donen suport a un món amb forma de disc. Com a déu de la creació –literària–, Pratchett posa en marxa un món i el pobla amb un seguit de criatures desmesurades a través de les quals relata al món les seves reflexions sobre els quès, els coms, els qui, els quans i els perquès de la vida.
L'autor és pare d'una gran quantitat de criatures: Rincewind, la MORT –que és i parla sempre amb majúscules–, lord Vetinari, la col·lecció completa de mags de la Universitat Invisible –que inclou l'orangutan que prèviament va ser el bibliotecari–, el bagul amb cames, l'agent Pastanaga, la bruixa Iaia Ceravella... que conviuen en absoluta normalitat amb vampirs –dels de sempre i dels que han renunciat a alimentar-se amb sang–, trolls, nans, gòlems, zombis, el gremi dels Assassins i altres criatures de característiques variables, entre les quals cal incloure la ciutat d'Ankh-Morpork, que acaba sent més humana que molts dels que la transiten.
Les diferències entre els personatges són moltes –cadascun d'ells se sotmet amb bona voluntat al rol a què ha estat destinat– però hi ha quelcom que els agermana: tots són els dipositaris de la saviesa profunda i bonhomiosa que impregna els textos de Pratchett. Es fa difícil no adonar-se que l'autor és una persona que observa, que reflexiona, que elabora pensaments, que els destil·la, que els refina, que genera certeses pròpies i que aboca en els seus textos conviccions disfressades amb humor, però ben sòlides.
El sentit de la vida
Quan narra, Pratchett fa el que han fet tots els pensadors il·lustres que han generat obra pròpia: exposa les seves idees sobre el sentit de la vida. Per fer aquesta feina, no compta amb un únic personatge heroic de reminiscències hercúlies que carregui el pes de la responsabilitat. Ben al contrari: els seus missatges, les seves proclames, cal espigolar-les en el conjunt de caràcters que posa en joc. Alguns els vincula a la intel·ligència; d'altres, a la bondat; d'altres, a la innocència; d'altres, a l'alegria de viure; d'altres, a la roïndat; d'altres, a la mediocritat; d'altres, a la practicitat vital...
És la combinació de tots ells el que permet fer el retrat de les veritats perfectes pratchettianes que queden del tot emmascarades amb les capes d'humor tendre que acumula en cadascuna de les seves novel·les. En aquest sentit, hi ha un exemple immillorable: en un dels seus títols, Pratchett atorga el protagonisme absolut a la MORT, que té dubtes sobre la seva condició omnipotent i eterna i prova d'esbrinar què és el que la fa diferent de la resta de criatures amb què se cita quan les seves vides arriben al seu final. La relació de les provatures que du a terme la MORT, la de les experiències a què se sotmet, la de les conclusions a què arriba i la destresa amb què es produeix la narració amb l'humor fi, molt fi, com a bandera alçada situen la vàlua literària de Pratchett més enllà de qualsevol dubte.
Tot i això, no seria correcte afirmar que el llistó de l'obra de Pratchett ha estat sempre a la mateixa alçada. Ser un autor prolífic condueix a generar una obra desigual, no pas irregular. Així, hi ha títols que compleixen a la perfecció les seves funcions bàsiques –fer passar una més que bona estona– i n'hi ha que excel·leixen –tot i que aquesta valoració ha de ser necessàriament subjectiva.
Per respondre a les seves inquietuds, en la seva tasca com a notari de les qualitats humanes, l'autor anglès no ha dubtat a combinar la invenció pura amb la crònica satírica. En algunes novel·les, les trames, les situacions, els moments temporals, són del tot inventats. En d'altres, el joc literari ha tingut en compte referències històriques i/o socials reals, com ara la invenció del cinema, l'aparició del rock'n'roll, les joguines del Pare Noel i la invenció del paper moneda, entre d'altres.
L'obra de Terry Pratchett perviurà en el temps. La defensaran els seus seguidors i els que hi entrin en contacte. La televisió i el cinema ja han visitat els paisatges de Discmón i han fet saber que la festa no ha acabat. Si això contribueix a mantenir viva la flama, endavant. Si no, cap problema: amb orangutan exbibliotecari o sense, els prestatges acullen els seus llibres per ser llegits, Discmón té les portes obertes a tothom que el vulgui recórrer i gaudir-lo amb una bona predisposició. Qui ho faci no es podrà sostraure als efluvis màgics que emanen del recinte de la Universitat Invisible i és possible que, en una pàgina o una altra, enxampi el diàleg que han mantingut Terry Pratchett i la MORT que va crear quan els ha tocat fer honor a la cita obligatòria.
Abans d'enviar la gent a descansar en pau, els catalans, quan algú passava avall, deien “al cel sigui”. En el cas de Pratchett, per una qüestió de respecte sentit, de justícia elemental i de bones intencions, cal desitjar-li una llarga i profitosa estada a Discmón.