Mort ocasional

Quina deliciosa història, aquesta de l'escriptor i filòleg rus Iuri Tiniànov (1894-1943), un dels fundadors del formalisme en aquell gran país. I que escaient, per cert, que un formalista imagini una obra com aquesta, en què el que s'escriu un dia per error en un document oficial acabarà agafant vida pròpia. La broma de Tiniànov, malgrat tot (i per desgràcia), no ho és tant, ni de bon tros: quantes històries totalment mancades de raó i de mesura no ha produït la maquinària administrativa i burocràtica dels estats! Mentre anava llegint la nouvelle, em venien al cap el soldat de Hasek –i també el conte El capot, de Gógol, que Creus cita en la seva magnífica introducció–, i pensava que aquesta literatura que parteix d'un element hilarant acaba desembocant en Kafka, que també tenia, en la impietosa inèrcia de la maquinària dels estats, un dels seus temes predilectes. I llegia Tiniànov i em semblava entendre encara millor Mrozeck, per exemple, que va dedicar tantes pàgines –i tan brillants– a la lluita perduda de l'individu contra la massa.

En l'ordre del dia del seu regiment, un escrivent amb poca traça comet un parell d'errors, que acabaran tenint proporcions colossals. Primer escriu difunt al costat del nom d'un soldat que és ben viu –el mort era el nom que el precedia–. L'altra pífia és donar a llum una persona inexistent: “S'havia permès l'absurditat d'escriure, en comptes de la frase «els sotstinents susdits Stiven, Ribin i Azantxéiev han estat nomenats...», «els sotstinent Susdit, Stiven, Ribin i Azantxéiev han estat nomenats...»” Fantàstic! Realment, el jove escrivent rus gairebé podria competir amb molts dels alumnes més talossos dels nostres instituts!

L'estil de Tiniànov és sec i precís. El soldat que l'atzar ha determinat que havia de traspassar –i que les passarà, en efecte, molt putes– acabarà, al cap de poc, adoptant la personalitat del sotstinent del títol, que, naturalment, no existeix, perquè és producte d'un error. Cal crear algú que no hi és (llavors, per què no es pot omplir aquest buit amb un mort que, de fet, tampoc no és?). És el món al revés, perquè la burocràcia és, molt sovint, el món al revés.

Rere una certa aparença de nouvelle lleugera, aquí hi ha un text d'una àcida intel·ligència. L'escrivent Bartleby s'estimava més no fer-ho: si més no, d'aquesta manera no creava més problemes a la societat. Les ordres expressades en un paper oficial s'han de complir, i, si alerten sobre realitats que no existeixen, llavors, en comptes de tornar enrere i corregir, cal crear la nova realitat. Un mort que no és mort i un viu que encara no ha nascut, això rai! Tiniànov ens dóna un text breu i substanciós, amb unes frases magnífiques que descriuen molt bé la situació. En voldria citar unes quantes. Aquesta va pel mort: “De sobte va sentir el seu nom i va contreure les orelles per escoltar, com fan els cavalls abstrets en sentir inesperadament un cop de fuet.” Amb aquesta altra, d'una economia modèlica, es presenta una dama presumida: “Es va estrènyer els cordons de la cotilla que cenyien el seu bust exagerat.” L'última, d'una fina ironia, posa el dit a la nafra d'una realitat universal i intemporal: “De vegades el lloc conjugal del coronel l'escalfava algun tinent, un capità o algun civil i tot. Però això succeïa també en molts altres llits de coronels de Sant Petersburg quan els seus amos es trobaven en campanya.”

L'últim paràgraf ha de ser per al traductor i introductor de l'obra: una feina excel·lent, la que està duent a terme, des de fa molts anys, el poeta Jaume Creus d'adaptació d'alguns clàssics de les literatures eslaves a la nostra llengua. D'autèntica barretada!