ENtrevista. Donat Putx
guillem vidal. Periodista
“Sisa reconnecta amb la infància sempre que pot”
“Les connexions amb Manel i Antònia Font li donen molta vida”
“Sisa és molt dur amb si mateix, però no dóna mai la culpa a ningú”
Amb tretze anys, Donat Putx (Granollers, 1966) va adquirir el seu primer tocadiscos. La seva besàvia li va donar diners per comprar-se dos discos. Rock and roll, de Tequila, i Rama lama, de Rocky Sharpe & The Replays, van ser els escollits, però aquell dia hi havia una oferta força llaminera: si en compraves dos, te'n enduies un tercer sempre i quan no fos una rigorosa novetat. “Vaig començar a remenar la pila fins que vaig veure un LP amb un tío lleig de collons i una galeta en portada que tenia relleu i que, segons posava, era galàctica. No cal dir que, dels tres, va ser el que més em va agradar”. Trenta-sis anys després, Donat Putx publica un llibre que resumeix vint hores d'entrevistes –“en horari matinal i tot bevent aigua de Vichy”– amb “aquell tío lleig de collons”, que es mostra a cor obert i amb ganes de parlar –de manera clara i planera, no sempre habitual en el personatge– d'aspectes de la seva vida i del país sobre els quals mai no havia parlat.
Sisa té fama de garrepa, tot i que ell, “com a bon català”, ho nega. Li va tocar, doncs, pagar moltes aigües de Vichy durant aquestes entrevistes?
Els seus amics íntims diuen que és un gran garrepa però amb mi, almenys, no ho ha estat mai. Sí, però, que ve d'un ambient molt pobre i, als diners, els hi dóna molta importància. Insisteix que, tot el que té, s'ho ha guanyat treballant.
S'hi veu, en el llibre, un Sisa especialment reflexiu sobre el pas del temps.
Es correspon, crec, amb el moment vital en el que es troba. Té 66 anys i està bé de salut, però és evident que ja està a l'etapa tardoral de la vida. I imagino que, a aquesta edat, s'imposa fer un cert balanç. Diu, però, que ja des de jove ha tingut una mirada nostàlgica. Va amb el caràcter, i l'edat ho accentua, però és cert que, a aquesta configuració de base melancòlica, hi afegeix ara moltes reflexions sobre el pas del temps .
Ha estat clau que Sisa es trobi ara en aquest moment vital per decidir-se a ‘buidar el pap'?
No sé si ha estat clau però, en qualsevol cas, ha estat bo per al llibre. Parla del artista, de l'home, però també dels cinquanta anys de música moderna a Catalunya. I acaba donant una visió molt àmplia, de tot plegat.
En ell, a més, allò de la infància com a paradís perdut agafa tota la seva dimensió...
La té mitificada, sí. Fins i tot, quan parla de coses quotidianes acaba molt sovint amb allò del “quan jo era petit...”. Diu que és l'etapa on tot és nou, predomina la innocència i cada dia és un descobriment, i Sisa, com a persona i com a artista, intenta reconnectar-hi sempre que pot.
Li va imposar alguna mena de “línia vermella” d'aspectes de la seva vida que no convenia tocar?
No, en absolut. No vam pactar res. Mai no em va deixar de contestar ni una sola pregunta i mai va fer-ho tampoc amb monosíl·labs.
Parla de les seves relacions afectives i, també, amb claredat, de política, sense aquella abstracció tan típica seva...
Sí, són dos dels valors del llibre, ja que mai no n'havia volgut parlar gaire, com tampoc havia exposat amb claredat les raons del seu suïcidi artístic l'any 1984 ni assumir el fracàs rotund del seu heterònim: Ricardo Solfa.
Com el va viure, aquest fracàs?
Amb gran dolor i una depressió no diagnosticada. Ho analitza, però, amb una mirada molt honesta, tot reconeixent que va dissenyar malament el personatge. És admirable que reconegui el fracàs amb tots els pal·liatius, la qual cosa ens costa molt a tots els humans però encara més als artistes, que solen viure bastant de l'ego.
Li ha fet pujar l'autoestima que grups com Manel i Antònia Font el citin com a influència?
Sisa té l'autoestima baixa. Però aquestes connexions li donen molta vida. L'ajuden a ubicar-se en aquest temps i, col·laborar amb gent més jove, l'ajuda a obrir i tancar etapes, que és el que sempre ha fet.
Si no m'he descomptat, Sisa s'emociona en dues ocasions. Sempre quan parla dels seus pares.
Sí. Has de pensar que Qualsevol nit pot sortir el sol és del 1975 i la seva mare –que sempre va estar molt contenta que el seu fill volgués ser cantant i no li va importar gens ni mica que anés amb els cabells llargs, cosa estranya en aquella època– va morir el 1974, així que no va poder veure'l triomfar. També recorda amb emotivitat quan van anar a votar amb el seu pare per primera vegada i tots dos ho van fer pel PSUC. Però n'hi va haver un altre: recordant la gent cantant Qualsevol nit pot sortir el sol al Canet Rock del 1975 [en el qual, a Sisa, se li havia prohibit actuar]. Va ser, per a ell, molt commovedor.
Sembla tenir allò que se'n diu ‘consciència de classe'. Com si tingués molt clar que a ell, en el fons, li tocava ser corredor d'assegurances..
És el que vida li havia preparat! Sempre ha tingut molt clar d'on ve. Eren gent de classe treballadora, pobra, fins i tot molt pobra, del Poble Sec. Sisa, amb el temps, es va formar i es va guanyar la vida, però ha continuat tenint molt clars aquests orígens. Li agrada anar a dinar en restaurants populars, mai no s'ha sentit a gust en ambients sofisticats ni en locals de moda. Hi ha gent a qui la vida li ha anat bé i oblida i sovint nega els seus orígens, però no és el cas de Sisa.
Sisa a créixer al carrer amb en Serrat, aleshores en ‘Juanito', que era cinc anys més gran. Per què, amb ell, o Lluís Llach, Sisa hi manté una relació ‘cordial' i prou?
No sé massa quina és la relació que té amb en Serrat. Diria que cordial, sí, i amb en Llach una relació més aviat casual, poc més enllà de coincidir en llocs i tenir un tracte amable. En qualsevol cas, el món de Serrat o Llach no és el món d'en Sisa. Ni estèticament ni, fins i tot, ideològicament. En Sisa és un home més aviat àcrata, que es confessa fill del Maig del 68, d'esperit llibertari... Els altres tenen una ideologia no sé si més convencional però, en tot cas, més endreçada. En Sisa ha estat de la generació hippy. Els altres no.
Pau Riba li corregia les lletres, al principi...
Sisa havia estudiat molt poc, de manera que escrivia català tal com sonava i en Pau el va ajudar una mica. Sisa sempre li ha reconegut el mestratge. Va ser un gran aliat seu quan va entrar al Grup de Folk. No va superar l'examen i Pau Riba, o Jordi Batiste, van dir que, si en Sisa no entrava, ells plegàven. Si hi ha música moderna en català s'ha d'agrair a molta gent, però especialment a en Sisa i a en Pau Riba.
Vostè opina, en el llibre, que ‘La catedral' és el seu millor disc.
Almenys és el que escolto més en aquest moment. Qualsevol nit pot sortir el sol (1975), Galeta galàctica (1976) i La catedral (1977), que a més són discos correlatius, formen una combinació indestructible.
Es veu, però, un Sisa molt autoexigent. No sembla content amb, almenys, la meitat de la seva discografia. Ni ‘La màgia de l'estudiant' (1979), ni ‘El congrés dels solitaris' (2005), ni ‘Ni cap ni peus'(2008)...
És molt dur amb si mateix, sí. Però no dóna mai la culpa a ningú, sinó que sempre assumeix que el problema és seu. A vegades pot semblar frívol, que també ho és, però la feina se l'agafa seriosament. Vaig viure de prop el procés de creació de Visca la llibertat (2000) i se'l veia francament insegur. No deixava ni un moment de dir que no fotrien res de bo.
Hi haurà nou disc?
Diria que encara no té massa clar si n'hi haurà o no.
