Ou de la serp

Enmig de l'acumulació sovint s'amaga l'extraordinari. Hi ha bons actors, es fa bon teatre a l'Argentina, però només homes com Federico Luppi converteixen el que fan en esdeveniments per a l'espectador. La programació teatral catalana és com una muntanya russa. L'any que comença bé, oscil·la i se'n va en orris. També passa a l'inrevés, però menys. Ara tenim la sort de disposar de Lluís Pasqual al Lliure i es nota. Espectacles com El reportaje –dissortadament només tres dies a Gràcia– marquen la diferència per a l'espectador sofert de la temporada. Sota la direcció d'Hugo Urquijo i acompanyat de la seva dona, Susana Hornos, Federico Luppi fa una autèntica lliçó de teatre, de les que et reconcilien amb l'escena. El muntatge evoca la destrucció, a causa d'una bomba, del teatre El Picadero de Buenos Aires el 1981, en plena dictadura, quan els militars argentins va fer una autèntica exhibició de perversitat per eliminar la subversió. Luppi encarna un general –aleshores coronel– que es va encarregar de dinamitar el petit teatre, en un lateral de l'avinguda Corrientes. Arriba emmanillat a l'escenari i després de desfer-se de les cadenes comença un diàleg, aparentment periodístic, amb una reportera que l'interroga sobre els motius del seu comportament. En defensa de l'ordre i la nació –dos arguments que polítics i militars utilitzen quan es veuen perduts–, el militar interpreta la seva acció i, alhora, critica la seva situació actual, empresonat en condicions lamentables. La mascarada continua perquè la crítica a la democràcia, des del seu punt de vista, no difereix gaire de la de altres defensors de la pàtria. És interessant, així mateix, la mentalitat que els va fer destruir grups pràcticament marginals per evitar el que anomena “l'ou de la serp”. Dins la història de la infàmia, pocs episodis hi ha hagut més bruts que la dictadura argentina del 1976, només explicada per la recargolada mentalitat d'aquell país. Transformar-la en art, només ho pot fer algú tan savi com Luppi.